La història evidencia que cada vegada que un mitjà nou ha arribat per quedar-se en el món de la comunicació de masses, el primer que ha fet ha estat obligar els seus predecessors a mirar-se al mirall. Va passar a la premsa escrita amb la ràdio quan després de la Segona Guerra Mundial aquesta última va deixar de ser una eina de propaganda i va començar a convertir-se en un instrument informatiu de creixent poder. I els va ?succeir el mateix una vegada més a la premsa escrita i a la pròpia ràdio quan a finals dels anys 50 li va arribar al torn a la televisió superar la fase de l'entreteniment i fer-se periodísticament adulta. Ara, les tres, premsa, ràdio i televisió, han hagut de fer el mateix quan ha arribat Internet.
No sabem el que els nostres tres mitjans degans han vist reflectit en l'argent viu, però el cert és que segurament els ha invitat a la reflexió. Igual que quan van ser ells els últims a aparèixer a l'escenari, Internet ha arribat carregat d'innovacions que semblen amenaçar l'estabilitat dels mitjans ja establerts, qüestionant la seva pròpia identitat. Com si de cop aquesta identitat es definís per les seves carències més que per les seves virtuts.
És això real? Des de fa un segle estem entossudits que la versió més brutal del comportament depredador és l'única aplicable als "mass media". Els últims a arribar aniquilen als quals ja ocupaven el territori per regnar en solitari. Però mai ha estat realment així. Es va dir: "Qui voldrà comprar i llegir diaris si a la ràdio t'expliquen gratis tot el que t'ha passat mentre fas altres coses?".
Anys després es va insistir: "Qui voldrà comprar i llegir diaris o escoltar programes de ràdio si la televisió t'explica tot gratis i a més amb imatges? El fet real és que la premsa, la ràdio i la televisió van conviure feliçment durant dècades, especialitzant-se i creixent en els seus respectius àmbits mentre s'influïen mútuament en una relació més simbiòtica que parasitària. Hi haurà una excepció amb Internet o realment aquest "fi dels temps" que vaticinen els especialistes en l'Armagedon periodístic es produirà aquesta vegada?
De moment, l'avanç tecnològic que ha portat amb ell el desenvolupament de la xarxa només ha fet una cosa: posar en dubte l'exclusivitat dels suports que utilitzen els mitjans existents, però no els mitjans en si. No és imprescindible el paper per llegir diaris, no fa falta un receptor de televisió convencional per veure programes, no necessito un aparell de ràdio per seguir una emissió. Podem augurar una immediata desaparició del paper, de les teles o de les nostres ràdios amb dial? Doncs sembla que no. Seria com preguntar-se per què no han desaparegut les bicicletes després de la invenció del cotxe, quan és obvi que compleixen funcions molt diferents encara que els dos siguin mitjans de transport.
Que apareguin noves opcions no significa que siguin desestimables les que ja existien. El mercat i la demanda seran els qui decideixin. I si en el futur no hi ha demanda per a alguns d'aquests suports, segurament desapareixeran. Aquí, al contrari que abans, la versió depredadora sí que és plenament aplicable.
Canviaran els mitjans? Per descomptat. Ja ho estan fent (possiblement per millor). I és una cosa que, una vegada més, ja havia succeït abans, cada vegada que un nou "veí" arribava al barri. Tots han creat les seves versions digitals i s'estan aprofitant d'uns nivells de comunicació interactiva amb les seves audiències com mai havien conegut.
Ofereixen els seus continguts en formats propis del web, adaptant-los en alguns casos a l'estil de consum de continguts digitals. És inevitable perquè el canvi de mitjà imposa implícitament una alteració, més o menys subtil, de l'essència dels continguts: no és el mateix veure un programa de TV al saló, davant una televisió de plasma de 50 polzades, que davant el monitor del meu ordinador; no és el mateix llegir un reportatge en l'edició digital d'un mitjà imprès o en la seva versió per a telèfon mòbil que en el mateix periòdic. Aquesta alteració va perfilant noves formes de consumir aquests continguts que, a mitjà termini, obligarà (ja ho està fent) a adaptar-los als nous suports.
Els mitjans que ja hi eren milloren, però i el nouvingut? Al periodisme digital encara li estan sortint les dents. Ha de pair i encaixar moltes coses com la multiplicació de les fonts informatives, el fi del monopoli informatiu dels mitjans tradicionals o l'alternança de papers amb la seva audiència: el lector que es converteix en periodista.
Ha de manejar comunitats de lectors autogestionades on es ventilin més coses que l'última xafarderia absurda o l'últim insult ocurrent. Ha de proporcionar un marc on l'exercici de la llibertat d'opinió i informació sigui cada vegada més extens, al mateix temps que manté i augmenta la sacrosanta fiabilitat que la seva manxeta garanteix. Ha d'inventar la seva forma de comunicació i la seva identitat perquè com a mitjà digital no és premsa escrita, no és ràdio ni televisió, encara que comparteixi moltes coses amb els seus "majors".
Ha de guanyar-se la confiança dels lectors, la mateixa que fa que, més enllà de crítiques puntuals i generalitzacions, permet que els mitjans segueixin construint aquest mapa de la realitat que serveix als seus seguidors per decidir la ruta que seguiran els seus passos. Al cap i a la fi, res ha canviat. El lector, l'oient o el televident, convertit en "usuari" per als mitjans d'Internet, segueix sent l'únic autor del sortilegi que fa possible que, com deia Cortázar en Historias de Cronopios y famas, una pila de fulles impreses, que sempre poden acabar embolicant noblement mig quilo de bledes, es converteixin en un diari.
