De vegades, no sé per què, depenent del meu estat d'ànim, em ve al cap la música de la pel·lícula Doctor Zhivago, sobretot aquella melodia tan bonica que es va repetint al llarg de l'obra. Suposo que tonades com aquesta formen part de la banda sonora de les vides de molts de nosaltres, sobretot dels que ja tenim una certa edat.

Però, reprenent una mica el fil, crec que aquesta pel·lícula (com moltes altres) és una mena d'experiència estètica, i crec que ho és per uns quants motius. Primera, perquè està basada en una obra literària, la novel·la de Boris Pasternak, guanyador del Nobel de literatura; segona, perquè el director, David Lean, va utilitzar el llenguatge del cinema per produir una obra d'art; tercera, i no menys important, per la música de Maurice Jarre; i finalment, i per parlar clar, perquè qui no es pot enamorar de la Julie Christie del 1965 interpretant el paper de Lara? De fet, l'art (la literatura, el cinema, la música, etcètera) serveix precisament per això: per emocionar-nos.

Ara bé, sense manuscrit, sense llibre, sense la novel·la de Pasternak, no hi hauria hagut pel·lícula i per tant ens hauríem quedat sense música, sense interpretació, sense exteriors (alguns filmats a Espanya), sense fotografia, vestuari, sense res, i en aquest cas val a dir que la història del manuscrit original és digna de novel·la o com a mínim per fer-ne una pel·li d'espies, perquè el problema és que l'original era en rus, escrit per un escriptor soviètic vigilat pel KGB i en plena Guerra Freda.

Tot va començar l'any 1957 quan es va publicar en primícia mundial la traducció a l'italià de Doctor Zhivago, un text que va tenir un èxit immediat i que va provocar que apareguessin versions en diversos idiomes. L'autor llegeix la traducció a l'anglès, de la traducció a l'italià, l'any 1958 i es lamenta de no haver pogut corregir errades i oblits de les diferents versions, perquè no hi ha cap altra traducció directa del rus que la versió italiana. Per què tant d'embolic? La resposta la trobem en la mateixa redacció del manuscrit de l'obra mestra de l'escriptor. Des dels anys quaranta corrien per la URSS i pels cercles d'exiliats capítols i poemes d'una novel·la que Pasternak anava corregint i revisant constantment a partir de les còpies passades a màquina per una mecanògrafa. A finals de 1955, l'autor dóna per acabat el llarg procés de correcció i de revisió i entrega el manuscrit a una segona mecanògrafa perquè el passi a màquina i en faci còpies per als diaris Znmya i Novy Mir i per als seus amics; però l'autor no es pot estar d'incloure en algunes d'elles encara algunes correccions. Aquest desgavell d'originals és el causant dels problemes que anys després sorgiran a l'hora d'establir el text definitiu en rus.

Entretant, l'any 1956 la novel·la ja s'havia convertit en llegendària pel que fa als editors europeus. Un d'ells, Feltrinelli, va aconseguir una còpia no corregida per Pasternak gràcies a un periodista italià que treballava com a corresponsal a Moscou. Però n'hi havia més: a Txecoslovàquia, Polònia, Regne Unit i França. Tanmateix, la primera versió publicada és la italiana, el 22 de novembre de 1957. L'èxit és tan clamorós que l'autor és proposat per al premi Nobel; guardó que finalment s'endurà, però al qual haurà de renunciar per salvar la pell. Dissortadament, però, tot plegat coincideix amb la revolució d'Hongria i les autoritats soviètiques no estan disposades a permetre que un text de ficció crític amb el règim tiri endavant. Els diaris deixen de publicar-ne fragments, l'edició del llibre queda ajornada, els amics de Pasternak comencen a témer per la seva seguretat. Finalment, i després d'haver hagut de renunciar al Nobel, bandejat, retirats els seus poemes, condemnat a l'ostracisme, l'autor de Doctor Zhivago passa a millor vida l'any 1960, víctima d'un càncer.

Només cinc anys més tard, el 1965, David Lean, s'enfronta al repte d'adaptar la novel·la al cinema. No serà gens fàcil i molts menys barat perquè tot plegat costarà la suma d'onze milions de dòlars de l'any 1965, una fortuna. Els exteriors nevats (el terrible hivern rus), amb la impossibilitat de poder portar l'equip a l'URSS, es roden a l'Espanya del general Franco. Per cert, amb el mateix ample de via que a Rússia. Per als papers principals són escollits l'egipci Omar Sharif i la britànica (nascuda a l'Índia) Julie Christie encarnant la inoblidable Lara. La música s'encarrega al francès Maurice Jarre (tres Oscar en tres pel·lícules per la millor banda sonora) i no cal dir que l'elecció és totalment encertada. Qui no recorda a hores d'ara aquells acords de balalaica provinents del no res, de les immenses planures russes, que finalment esclaten amb tota la secció de corda de l'orquestra i que formen el marc ideal per ressaltar la passió que experimenten els dos protagonistes?

Finalment, però, i a partir d'enguany podrem gaudir de la lectura d'aquesta novel·la gràcies a una traducció al castellà efectuada directament de l'original rus. M'agradaria que després també aparegués la traducció al català directament del rus. Amb una mica de sort i sobretot de bona feina del traductor potser podrem copsar en català bona part de l'ànima que Pasternak va deixar en cada línia de la seva novel·la, un manuscrit original que va tenir gairebé una vida de pel·lícula.