Cartes

Joan samsó i travé. girona.

Des de fa un bon grapat d´anys, hi ha persones -cada vegada més i sense distinció de sexe- que, quan s´adonen que estant vivint en un entorn sense gaires expectatives de futur (família amb pocs recursos, un sostre humil, manca d´estudis i de treball, poques possibilitats d´independitzar-se...) es marquen com a objectiu prioritari de les seves vides arribar a ser, algun dia, un personatge famós de la TV -en lloc d´intentar superar les dificultats del dia a dia amb una bona dosi de lluita i esforç-, aprofitant que alguns canals han avantposat la televisió «del tot s´hi val» -per qüestions estrictament d´audiència- a la resta de la graella televisiva, amb un munt de programes tant al matí, com a la tarda o la nit. Ja no cal ser periodista ni tan sols tenir gaire formació acadèmica per «treballar» de col·laboradors -ara se´n diu així- en aquesta programació que s´autoanomena rosa o del cor, tot i que jo sempre l´he titllada com del «sotaventre».

Què cal fer per aconseguir-ho? Tenir ben definits «tres plans», l´A, el B i el C.

El pla A: Apropar-se -en el sentit més ampli de la paraula- a un/a «famós/a», bé per la seva professió o bé perquè, simplement, és molt conegut/da; escampar hàbilment per tot arreu un globus sonda sobre ell/a -o de tots dos- i les mateixes cadenes -ansioses per poder donar l´exclusiva- ja es preocupen de trucar-te perquè vagis a explicar-ho -«previo paso por caja»- en un dels seus programes.

El pla B: Esprémer el màxim suc possible a la taronja de tota aquesta situació (rumors de vida en parella i/o casaments; suposades infidelitats i/o separacions; fotos i/o reportatges pactats de posteriors retrobaments; embarassos desitjats i/o «de penal»; paternitats dubtoses; fills -que trist, aprofitar-se d´aquest tema!-; conflictes familiars ficticis i/o vertaders; participació en realitys de tota mena...

Però què passa si d´un dia per l´altre els plans A i B se´n van en orris? Molt fàcil, s´aplica el pla C. En què consisteix? A viure -o sobreviure- de les restes que han que­dat del naufragi a causa de la tempesta mediàtica que ha enfonsat l´A i el B, ja sigui de forma autònoma, o bé, si la fama és aclaparadora i ja no es pot ni controlar, a través d´un representant (que també «suca»).

En el cas de Belén Esteban -l´exemple més exitós, de llarg, de tot el que he exposat-, i després d´aplicar molt intel·ligentment els plans A, B i C, el resultat és el següent: entrevistes -no pas mileuristes- a diversos platós per parlar bé de la seva filla i malament de la seva família política (altra cosa seria gairebé impossible); col·laboracions a diversos programes «d´informació social», també amb un gran caixet, superior, diuen, al que cobra el president del Govern central; exclusives milionàries en aquelles revistes que queden tan bé al menjador de casa i en aquelles que molts marits només s´atreveixen a mirar-les al bar; participació al carnaval de Tenerife, amb un ridícul espantós intentant imitar Madonna en playback; retransmissió de les campanades del final d´any 2009 en un canal televisiu; participació en un concurs de ball de la mateixa cadena on, tot i guanyar-lo, va quedar en evidència. I tot plegat, amanit amb un llenguatge barroer i groller en una franja horària, majoritàriament, infantil.

I la cirereta del pastís: la copresentació, a primera hora de la tarda (més un de luxe el divendres a la nit), del programa més kitsch que he vist mai a la TV i on juraria que el presentador i la resta de col·­laboradors han de signar, prèviament, un contracte amb una clàusula que especifica que es comprometen a fer-li la pilota i a defen­sar-la de qualsevol greuge que li pugui venir de l´exterior, perquè si­ no... l´endemà hi ha una cadira buida (però que s´ocupa ràpidament). En aquests moments, és la icona d´aquest programa i fins i tot m´atreviria a dir de la mateixa cadena, la qual ja s´ha encarregat d´esbombar que, després de fer un sondeig, si es presentés a unes eleccions generals, el seu partit trauria cinc escons (la tercera força política del país!); i de promocionar-li un documental de la seva vida titulat «La Princesa del Pueblo»!, amb première inclosa a la nit madrilenya, com si es tractés d´una autèntica estrella de Hollywood caminant per les catifes vermelles la nit dels Oscar...

Però el súmmum de tots els despropòsits es va produir en aquesta première quan, en un moment de l´acte, Belén Esteban va recollir una mena de premi i va etzibar la frase més espaterrant que he escoltat en aquests últims anys: «A ver si la próxima vez que suba a un escenario, es para recoger un Goya»!

No hi ha dubte que Spain segueix essent different. Més different que mai... és «Frikispania» i al capdavant hi ha una presidenta amb peus de fang que cal saludar-la sempre amb un crit ben fort de «Arriba la Esteban!» Amb el braç dret, ben alçat i la mà estesa...?

Resposta a Alfons Quintà sobre

els antisistema

juan manuel morer corrales. blanes.

Voldria respondre a l´article sobre els antisistema del 12 d´octubre.

És cert que entre els malanomenats antisistema es colen una sèrie de garrulos que es dediquen a embolicar-la sense cap criteri. També és cert que aquest tipus de manifestacions, si no hi ha soroll, no surten als mitjans, ja que aquests formen part del sistema. Està malament que es cremin contenidors, es trenquin fanals, es fereixi a policies, és cert, però posats a denunciar, prefereixo denunciar els prosistema. Un sistema que permet que els aliments cotitzin a borsa i que, quan als especuladors els interessi, deixar morir a milions de persones de fam perquè fan pujar el preu per exemple del blat i així guanyar més. Un sistema que fa negocis amb la guerra, un sistema que manté governs corruptes a l´Àfrica sobretot, perquè les multinacionals treguin profit a costa del que sigui, i amb la suor i la sang de milers de persones, inclosos nens, treure minerals del Congo per als nostres mòbils i ordinadors. Un sistema que s´està carregant el planeta i així podria seguir un llarg etc.

Una altra cosa, el comunisme mai ha existit en la pràctica. Han estat sistemes feixistes amb un altre color, el comunisme teòric no parla de submissió, parla d´igualtat, que no uniformitat. Sobre la millora de la salut dels pobles, el sistema nostre va millorar al seu moment la salut dels nostres països, a costa de destruir o impedir que millori la d´altres. Això és demagògia? Pot ser, però no més que el seu article que barreja la cansalada amb la velocitat. En aquests moviments, hi ha molt més que comunistes. Els Verds, als seus inicis, eren part d´aquests moviments i ara està a l´agenda de tots els polítics. Afegir que aquest sitema també és de partit únic, el capitalista salvatge.