En el seu recull de textos Itàlia i el Mediterrani, Josep Pla dirigeix una crítica a una concreta manera de viatjar:"La gent viatja perquè té vacances i no sap què fer-ne; perquè s'avorreix i copia el que fan els altres, perquè té algun diner. Avui viatjar no forma gens fins i tot en aquesta època de tants viatges, deforma". Hi ha gent que no sap què fer i es llancen a recórrer l'espai físic per no trobar-se amb ells mateixos.

Viatjar pot ser un art, un estil estètic i educatiu de viure. No és la primera vegada que escric sobre el viatge i viatgers que he conegut en punts molt distants de Catalunya, però lluny de mi marcar pautes o definir amb quin esperit estem obligats a sortir de casa. No obstant, sí que puc manifestar la meva opinió. No tothom sap viatjar. Hi ha raons diverses que ajuden a aprofitar bé l'itinerari, per exemple és important afinar la sensiblitat a l'hora de voler conèixer el nou país amb mirada atenta i escorcolladora, cal tenir l'oïda oberta a les noves veus i emocionar-se reconeguent amb sinceritat que el món és una partitura on les notes del paisatge i les persones desconegudes formen part d'una simfonia.

Abans viatjar era un privilegi de les classes adinerades. El "gran viatge" entre els aventurers adinerats anglesos per Grècia i Itàlia va ser un dels motors del viatge actual. La cultura clàssica es va posar de moda i entre el sector benestant anglès: qui no s'havia capbusat en el classicisme, qui en la motxilla de la memòria no gaudia de records de Delfos ni de l'Acròpolis no era ningú.

Cal entendre tanmateix que actualment s'han d'assumir unes fites consumistes i per això molta gent va estressada, disposa de pocs dies i menys recursos econòmics per fer llargs viatjes; no obstant viatjar és una actitud, un tarannà, unes ganes de fer petar la xerrada amb la gent dels pobles, endinsar-se i entrar en els mercats i bars, menjar a les fondes de tota la vida i especialment deixar-se guiar pels consells dels botiguers. Doncs és evident que caminar per la terra catalana és a l'abast i ho pot fer tothom que vulgui.

He conegut persones que han anat a Egipte, el país que més ha commocionat el meu esperit amb milers de sacsejades plaents i no sabien valorar res. No s'adonaven que eren els actors principals d'una pel·lícula pensada i escrita només per a ells.

No m'agrada el turisme de masses, la gent indiferent i frívola que té per únic interès el consum compulsiu de sol, de la neu, de l'esport o del ritme de moda. Aquestes multituds un cop dins l'avió poc els importa anar a petar a Formentera, Lloret de Mar, o Lanzarote; no són viatgers, són estiuejants de setmana (valgui la paradoxa), turistes sense inquietuds espirituals.

També he constatat que hi ha gent que només surt a l'estranger amb la intenció de comprovar que no hi ha res com el seu país d'origen. Els prejudicis i l'enveja no haurien de viatjar mai dins les seves maletes, i haurien d'arribar nets i amb voluntat de conèixer, però no ho fan i llavors la seva mirada queda contaminada i no veuen el que hi ha sinó el que volen veure sempre ridícul i inferior.

No és el primer cop que insisteixo que cal anar pel món amb els ulls ben oberts i humils. Que s'ha de beure el seu vi i tastar el seu formatge. Res estrany ens ha de ser aliè sinó una prologanció nostra en terra forastera i allà on anem ens hi trobarem perquè la gent aquella també som nosaltres, malgrat parlin amb llengua diferent, mengin coses que mai hem tastat o vesteixin d'una altra manera. Viatjar no hauria de ser allunyar-se de casa, que sí ho és en sentit literal, sinó una forma de conversar amb els veïns del carrer del costat amb qui sovint ens parem per fer petar la xerrada i ens interesem pels seus costums i formes de vida.

He passat vergonya aliena en veure el comportament groller d'alguns turistes. Fa uns anys vaig publicar un article "Mals turistes, bons turistes", on em feia ressò d'un estudi realitzat a 4.500 persones dedicades a servir els viatgers de tota classe i de tots els països, que els gaudeixen o els suporten. No valoraven el nombre de propines -ja que segons com, una propina és un gest prepotent fet per humiliar al qui la rep- sinó l'amabilitat, el tracte respectuós i les ganes d'encuriosir demostrant interès sincer pel país que estaven visitant i saben finalment elogiar-lo.

Un dels millors viatgers, narrador i documentalista que amb paraules fotografiava els indrets i les ciutats va ser en Josep Pla; cito aquest text que ensenya com s'ha d'entendre el viatge: "Itàlia ha estat presentada a l'estranger com si fos exclusivament un museu, una important concentració d'objectes arqueològics, més o menys ben conservats, més o menys vells, de vegades bellíssims, però en tot cas morts, dissecats, momificats. L'important és haver-se adonat que Itàlia és alguna cosa més que una vitrina, sinó un present flagrant, formidable". La bellesa del paisatge pertany el 50% al paisatge i l'altre 50% a l'espectador que la contempla i admira. En realitat el paisatge és el que nosaltres som.