Qui pot obligar un ésser humà a resistir dolor i patiments horribles sota pretext que en el camí de la mortificació hi ha una presumpta salvació? Qui pot exigir a algú, i en nom de què mitjanament raonable i real, que esperi la mort patint la seva mort en vida? Què impedeix encara avui que l'eutanàsia sigui un dret i un deure inexcusable de tota societat civilitzada? Per què el patiment ha de ser la contrapartida d'un ressuscitar esplendorós al paradís?

El suïcidi és ja la primera causa de mort externa a Espanya (3.600 per any). Per davant dels accidents de trànsit. Són diverses les causes que porten homes i dones a posar fi a llurs vides. Una d'elles, la situació desesperada de llur salut, la insuportable vivència d'un deteriorament imparable. Davant d'una situació desesperada, una societat tan tecnològicament avançada com la nostra no hauria d'oferir solucions? S'ha de continuar "ignorant" el suïcidi ("amagat" als diaris i notícies), s'ha d'esquivar el gran debat sobre l'eutanàsia? Mirar la mort de cara, costa sempre; fer-ho sota el pes de dos mil anys de moral i moralina, és tasca quasi impossible.

L'eutanàsia és encara avui un tabú de la nostra societat. I ho és per raons bàsicament religioses, de tradició secular religiosa. Una tradició que s'ha anat equivocant i enquistant amb els anys, i que al damunt aspira a dir als homes lliures què han de fer, com han de viure i com han de morir. Diu la Doctrina catòlica vigent sobre l'eutanàsia: "Qualssevulla que siguin els motius i els mitjans, l'eutanàsia consisteix a posar fi a la vida de persones disminuïdes, malaltes o moribundes. És moralment inacceptable. Per tant, una acció o omissió que, per ella mateixa o en la seva intenció, provoca la mort per suprimir el dolor, constitueix un homicidi greument contrari a la dignitat de la persona humana i al respecte del Déu viu, el seu Creador". (2277) La societat occidental està profundament marcada per la Doctrina de l'Església. A través de pensadors insignes o d'acudits populars, amb imposicions pragmàtiques o mitjançant la seva poderosa màquina de propaganda, el pensament teocèntric del món s'ha anat transmetent i s'ha anat clavant com un resort en moltes societats. En algunes societats, com la hispànica, ho ha fet de manera profunda, extensa i intensa. De què, sinó, una societat tan tecnològicament i científicament avançada com la nostra acceptaria com si res, com si d'un dogma científic es tractés, la Doctrina Catòlica?

El Catecisme de l'Església Catòlica usa gratuïtament els arguments categòrics com si estigués elaborant una tesi de base científica: "Cadascú és responsable de la seva vida davant de Déu que és qui la hi ha donat. Ell segueix essent-ne l'Amo sobirà. Nosaltres estem obligats a rebre-la amb gratitud i a conservar-la per al seu honor i per a la salvació de les nostres ànimes. Som administradors i no propietaris de la vida que Déu ens ha confiat. No en disposem" (2280). Sorprèn, sorprèn molt, que homes i dones de casa nostra de provada saviesa i amb provada categoria científica, catòlics o no, puguin trobar en aquests punts (2270 i 2280) la justificació a la negació de l'eutanàsia. La negació a l'eutanàsia no pot sostenir-se en la revelació d'un colom a un grup de pescadors en excedència, amunt i avall d'una terra de beduïns...

Tot i això, tot i els migrats arguments amb què compten, l'intervencionisme moral-polític de l'església ha estat i és constant. En la darrera lesgislatura han intervingut en temes com l'assignatura d'Educació per la Ciutadania, la reforma de la llei d'avortament, l'eutanàsia, la pel·lícula Mar adentro, la treva d'ETA o la Reforma Educativa... Aquesta actitud, permanentment intervencionista, contrasta vivament amb la llibertat amb què Déu "va castigar els humans" a l'inici del Gènesis. Recordi's que en el Paradís, allunyats de l'arbre del saber, Adam i Eva vivien feliços i sense preocupacions; el desig de conèixer, la curiositat per saber va condemnar-los a viure la seva llibertat i el seu dolor. Així està escrit en els llibres sagrats: "Patireu i més patireu, treballareu, tindreu fred, etc". Per què l'Església fa allò que ni Déu va dir que faria: anar marcant el camí, castigant i condemnant els homes lliures?

Però és que en la qüestió de l'eutanàsia no hi ha només una intromissió desafortunada de l'Església envers els homes lliures. Davant del patiment i la mort, fins i tot en les tesis més religioses del cristianisme, s'entén que el patiment de Jesucrist en mans dels seus torturadors, camí del Calvari i a la creu no fou un "mireu com es fa i apreneu-ne", actitud que fóra del tot indigna d'un Déu, sinó el pas central d'un Pla de Salvació: "Déu s'investeix d'home i supera la mort per guanyar la vida eterna de tota la Humanitat". En la voluntat de Déu Pare i Creador que estima les seves criatures hi ha evidentment la voluntat d'estalviar patiments als humans. Aquesta qüestió és, naturalment, obviada.

Anys i anys de filtrar pensaments del més enllà, d'omplir les cases de propaganda esplèndida del regne de Déu, de convertir la vida en un acte de subsistència, de purgacions i d'acopi de punts per anar al cel, han minat considerablement la raó, el sentir tràgic de l'existència. De viure, que se sàpiga, es viu una vegada; de morir, també. La llibertat de ben viure s'ha d'estendre a la llibertat de ben morir. I, en tot cas, si després de la mort hi ha un altre què, ja s'encarregarà qui sigui de jutjar: "No s'ha de desesperar de la salvació eterna d'aquelles persones que s'han matat. Déu pot haver-los facilitat per camins que Ell només coneix l'ocasió d'un penediment salvador (CEC, 2283)

Si som capaços de llegir la vida d'una altra manera; si som capaços de mirar la mort cara a cara; si som valents per pensar com a homes lliures; si aconseguim deslliurar-nos del llast mil·lenari de les creences; podrem plantejar el debat de l'eutanàsia. Perquè l'eutanàsia és, en efecte, una qüestió de fe; però no de fe en déu; sinó de fe en l'home que viu, que pateix, que mort irremeiablement.