En aquest moments tan fotuts que ens escanyen en el "campi qui pugui" i l'"ande yo caliente ..." la nostra sensibilitat solidària s'ha mort assasinada, no només per tots els deprededors del nostre món, que també, sinó pels traïdors als quals hem votat, cecs de les nostres esperances, instal·lats, recalcitrants en la poltrona del seu sou miserablement aconseguit per l'estafa als més humils, els del meu poble, i de tots els més ignorants, com jo mateixa, en les vacues promeses d'una ideologia, suposadament social, però abocada i sotmesa al gran poder capitalista dels reis del mambo econòmics de tots els mons de les seves grandeses i en la seva guerra, sòlidament confortada amb les seves confortables pistoles aniquiladores.
I jo he conegut la meva amiga Pilar, una "indigent!" (nefasta descripció d'una desclassada obligada). I ve al meu bar i em fa un petó i m'estima, exactament com jo l'estimo. I em diuen els meus amics de la tertúlia: "¿Cómo la aguantas?" I jo els dic en catellà: "Porque la quiero". I és que estic boja. I els ho he dit i han rigut amb la me?va declaració de principis: Jo sempre estimaré els més pobres.
I mentre no hi hagi una aposta ferma per la cultura dels desesperats, dels sense sostre, de tants i de tantes indigents, dels carrers de les nostres ciutats, plagats de tanta tristesa humana, sabeu què us disc, governants? Que baixeu al carrer i, potser us retrobareu.
