o tinc pas gaire simpatia per Leire Pajín. Gairebé sempre la trobo inconsistent i m'indisposa molt el seu progressisme d'alumna d'institut de secundària. He de dir, però, que em semblen absolutament intolerables les grolleres paraules d'aquest -manllevant paraules d'Antonio Machado- "hombre de casino provinciano", l'alcalde de Valladolid Javier León de la Riva. M'ho sembla també la cullerada que hi ha posat més tard aquest "señor de mozo muy jaranero, muy galán y algo torero" anomenat Fernando Sánchez Dragó. L'alcalde va fer uns comentaris lamentables sobre els llavis de la ministra i l'escriptor es va esplaiar amb el que li suggeria el cognom. L'autor de Gargoris y Habbidis agreujava la cosa explicant que havia fet sexe amb unes "lolites" japoneses de 13 anys.

El cas és greu. El de veritat greu és, però, que cada sigui més freqüent que, públicament, es parli amb molt poc respecte de les dones. Fa ben poc, i en relació amb les primàries socialistes de Madrid, Alfonso Guerra parlava de la confrontació entre el "señor Gómez y la señorita Trini", unes paraules que no tenen la gravetat de les altres, però que sí delaten el mateix menyspreu misogin. I fa uns mesos, Miguel Ángel Martín, gerent de l'Institut Metropolità del Taxi i del grup municipal socialista de l'Ajuntament de Barcelona es referia a la directora de TV3, Mònica Terribes, en un to absolutament indignant.

Aquests darrers dies hi ha qui ha volgut atribuir aquestes actituds a les posicions més cavernàries del PP. Els exemples citats demostren, però, que el PP no en té pas l'exclusiva. Estic convençut que és un fenomen molt espanyol. Qui s'expressa en aquestes sortides de to és el "macho hispano" de sempre. En Martín, des de les files del socialisme català, només contribueix que Catalunya no es desmarqui del to general espanyol. És un "macho hispano", en tot cas, que ha perdut molta educació. Estic segur que els "senyors provincians" i "jaraneros" de Machado eren d'aquells que fins a les prostitutes tractaven de "senyores", mentre aquests dos "castellanos viejos" parlen d'una ministra com d'una senyora de la vida. Certament que el campió en aquest sentit és Berlusconi, que és capaç de dir a una contrincant política que, amb la menopausa, al que s'ha de dedicar és a fer pastissos... En tot cas, anar colze a colze amb Berlusconi no em sembla pas res de gaire desitjable.

En els països europeus, amb un sentit cívic profund, amb una cultura de respecte als drets humans i a les persones, aquesta mena de coses són inconcebibles. Si algú cometés l'error de dir-les, tindria un extraordinari càstig polític, i també un gran rebuig social. A Itàlia sembla que suma. Moltes dones aplaudeixen Berlusconi i molt homes voldrien ser com ell. A Espanya, també a Catalunya, se'n parla molt, però no té el rebuig que caldria i dir una barbaritat d'aquesta mena surt de franc. Ningú ha dimitit mai per aquestes actituds preconstitucionals (val encara el concepte ara que la Constitució ja no és el que era?). L'alcalde de Valladolid n'ha tingut prou disculpant-se. Sánchez Dragó no només no deixarà Tele Madrid, sinó que s'ha vist defensat per la presidenta de la Comunidad, Esperanza Aguirre. Carta blanca per continuar dient barbaritats! Guerra no es va ni immutar i el nostre Martín del taxi, que és qui l'havia dit més grossa, en va fer prou en difuminar-se en la complexa xarxa administrativa de l'Ajuntament de Barcelona.

Som una societat estranya. Ens escandalitzem pel tracte que els musulmans donen a les seves dones, però nosaltres acceptem que se les menystingui sense reaccionar. Perquè s'ha de dir clarament: és hipòcrita la societat que debat sobre el burca, però permet els Sanchez Dragó i els Martín, empara la creació del prostíbul més gran d'Europa i veu, sense immutar-se, la vergonya de la prostitució de carretera. El pitjor no és que ens situem al nivell de Berlusconi. El pitjor és que ens instal·lem en un punt que no és el que ens pertoca com a societat. Avui, n'estic convençut, el tracte que es dóna a la dona és el termòmetre que mesura el grau de civilització d'una societat. Podem pujar l'esgraó. Per pujar l'esglaó han de quedar enrere, però, els Leons, Dragós, Guerras i Martins. La societat oberta no pot tolerar la misoginia.