Hi va haver un temps no gaire llunyà en què la Pedrera era una mola ennegrida que, per a la majoria dels barcelonins, era candidata a la demolició. Avui és un dels edificis més reverenciats d'Europa. Els temps avancen i el patrimoni és vist sota òptiques canviants. També la Sagrada Família, l'altra gran obra de Gaudí, ha passat moments de profund ostracisme.

Durant dècades les obres van avançar amb penosa lentitud i davant la relativa indiferència dels catalans. La nova Barcelona del disseny, nascuda durant els vuitantes, va donar una nova dimensió al temple, que l'esclat dels Jocs Olímpics va convertir en icona mundial. De llavors ençà, un flux potent de diners ha permès rellançar l'obra, que avui avança a tot ritme sota la mirada de milions de turistes que la visiten cada any. Diumenge, la història secular del temple va viure un altre punt d'inflexió.

La dedicació celebrada pel Papa va posar el monument a les llars de desenes de milions de persones de tot el planeta -sobretot dels països occcidentals-, que van poder-ne descobrir un interior enlluernador, genial, resplendent. Certament, el temple no ha estat el principal protagonista del cobriment informatiu de la cerimònia: el rebuig del Papa a l'avortament va encapçalar les cròniques dels mitjans anglosaxons i la petonejada gai va endur-se'n el protagonisme als mitjans italians. Només als mitjans alemanys el temple va ser al primer pla. Però fos en el pla que fos, la basílica va ser promoguda per centenars de mitjans de comunicació de tot el món, en un anunci de valor incalculable. Mentre cuegen les previsibles i inacabables valoracions polítiques sobre el pas de Benet XVI, una gentada visita ja amb més afluència que mai el que la cerimònia va mostrar. És d'esperar que l'afluència de turistes viurà una nova empenta. Se'n beneficiarà el projecte, però també Barcelona i tot Catalunya. Aquest és el llegat permanent del que vàrem poder viure diumenge.