Salvador Macip acaba de publicar El joc de Déu, una novel·la de riure ambientada a Nova York. Els seus protagonistes principals són un estudiant curt de gambals, una executiva ambiciosa, un xèrif grillat i uns quants científics que fan anar acceleradors de partícules. El resultat? Un llibre imaginatiu i ben escrit, ple de giragonses, que flueix superbé i enganxa el lector.

Malgrat aquest reguitzell de virtuts, m'imagino que El joc de Déu no serà cap best-seller. I no ho dic perquè desitgi cap fracàs a l'autor, sinó perquè la seva obra m'ha recordat la de Richard Brautigan i la de Kurt Vonnegut.

Per als qui no els coneguin, Brautigan i Vonnegut són dos escriptors ianquis, irònics i divertidíssims. Ambdós compten amb seguidors fidels a casa nostra, però la colla no és prou nombrosa com perquè arribin a treure el nas en els llistats de més venuts. Macip, que combina la literatura amb la investigació, sí que ha sortit als llistats quan ha escrit obres de divulgació mèdica.

Un dels missatges subliminals d'El joc de Déu és que haver de conviure o treballar amb científics molt dotats ha de ser una llauna tremenda, perquè els savis d'aquesta sàtira social són molt llestos però, al mateix temps, no es mostren gens empàtics amb la resta del món: són creguts i gelosos, venjatius, egòlatres i un pèl desagradablesÉ Sens dubte, tots ells encaixarien a la perfecció a dins de la sèrie Futurama. Detall aquest que m'empeny, de nou, a recomanar-vos la lectura d'aquesta petita gran obra.