Un gram de greix al cos d'un governant és més intolerable que un bilió de deute. La imatge de Zapatero corrent per Seül amb un xandall d'extra de pel·lícula d'Almodóvar hauria d'intranquil·litzar els mercats, mentre que arrodoneix la fuga del poder iniciada amb la designació de Rubalcaba. No obstant això, els inversors s'exciten davant dels cossos suats, i la seva confiança reverdeix quan contemplen un paio de cinquanta anys que s'arrisca a patir un infart per seduir-los. Disculpen fins i tot el gest contret del president del Govern, com si acabés d'assabentar-se de les xifres reals de morositat bancària.
En quin moment van passar de governants a gladiadors? Cap estadista s'hauria fotografiat corrents amb regularitat abans de Bill Clinton, que utilitzava l'esport com l'excusa ideal per atipar-se de pizzes i hamburgueses. Bush no passarà a la història per la democratització de l'Iraq, sinó per haver avantposat la seva forma física a una presidència que va descuidar obertament per complir amb la seva dràstica agenda atlètica. Els convidats al seu ranxo de Texas eren obligats a córrer sota un sol de justícia, mentre el president els aclamava des d'un tot terreny. No va poder actuar davant el Katrina perquè interferia en la seva musculació.
Enfront de la bulímia dels presidents nord-americans, Zapatero és el pioner de la conciliació de la vida laboral amb l'esportiva. Ha postergat la família -el múscul és més exigent que el vincle- i La Moncloa per presumir dels seus deu quilòmetres diaris, amb la roba d'un imitador d'Eminem. Millora en estil a Sarkozy, que corre com un futbolista espanyol dels anys setanta, amb el centre de gravetat arran de terra. A canvi, al líder socialista li falta la naturalitat en la gambada de Cameron, perquè els alumnes d'Eton es mouen amb l'elegància de qui ha nascut massacrant guineus. Si Zapatero pot desaprofitar la seva salut fent esport, la situació no és tan dramàtica, encara que les borses insisteixin a donar suport a polítics com Helmut Kohl o Angela Merkel.
