La inhibició del pensament científic i humanístic català -i en general a tot Espanya- de la dialèctica social constitueix un dels més grans llasts del present, i impossibilita la configuració d'un espai comú de deliberació col·lectiva, un dels eixos nuclears de l'esfera democràtica. És un dèficit que resulta més evident en l'actualitat ja que, per contrast, glossa l'abundància participativa d'un passat recent. El buit lacerant d'experts i intel·lectuals en les tribunes públiques, el criteri d'autoritat dels quals ha de disseccionar propostes, analitzar problemes o esperonar consciències, suposa avui una clamorosa carència que instrueix sobre la temperatura involutiva en l'índex del progrés social. Potser els especialistes no desitgin involucrar-se, com antany, en el compromís cívic, ni assumir riscos suposadament inics. Potser pensin que la seva altura intel·lectual ha de disposar-se sobre àmbits necessitats d'un pedagogia prèvia per captar els seus judicis. Potser fins i tot que afegeixin a les seves reticències esbossos nihilistes o escèptics per apartar-se: les seves opinions, deuen pensar, no han d'alterar el curs dels esdeveniments i molt menys han de mudar la consciència ciutadana. O potser han optat per allunyar-se pel creixent i asfixiant control que el poder polític intenta exercir sobre tots els camps. Es confon l'obligació de les institucions públiques de promoure la cultura amb un intervencionisme fiscalitzador. Molts dels que es presenten en públic com a intel·lectuals estan a sou de les institucions públiques. Però la seva "fugida" de l'espai públic fabrica una societat més estèril i dimitida. I hi ha abundància de matèria que els podria motivar a participar. Només les societats adormides o trencadisses no lamenten l'absència d'intel·lectuals i científics en el debat públic. A Catalunya fa temps que es va encendre el llum vermell.
