Cartes

Raquel Morente García. (Girona)

Democràcia és pluralitat i acceptar el compromís derivat dels resultats de les urnes. Cal felicitar-se per la major participació d´aquestes últimes eleccions i armar-nos d´esperança, que és l´últim que hem de perdre. Excepte Joan Boada, d´ICV, que no ha entès el missatge. Segueix enclavat en una ideologia residual i sembla que només l´interessen quatre anys més de sou, però els que li paguem la seva llibertat d´expressió, escó inclòs, li reclamem que comenci a treballar per a la societat que el manté i reconegui que les esquerres han fracassat. Tot altre discurs serà només excusa per seguir vivint del conte. I d´això ja n´estem tots una mica farts.

Una mort anunciada

Jaime Serrano de Quintana. president de l´associació cultural Gerona Inmortal.

Aquest seria el títol que correspondria a les noves mesures zapaterils per acabar amb la crisi -o almenys pal·liar-la-, crisi que per cert, va ser negada -no com Pere- més de tres vegades. Ara ha sonat «el cant del gall» fora de temps i comportant una sèrie de mesures totalment injustes, sense arribar al nucli del problema.

Si es vol evitar la despesa pública -cosa amb què estem d´acord- i no afectant els sectors o més indefensos o més fàcils de controlar: pensionistes i funcionaris públics, només falta abaratir l´acomiadament de treballadors, que a més ha de ser més flexible. Si es vol realment fer un pla seriós i eficaç de mesures d´ajust econòmic, ens permetríem recomanar, a títol d´exemple, algunes de les mesures a adoptar: eliminació radical d´alts càrrecs i càrrecs de «confiança», sense cura del partidisme mediambiental; supressió del que podíem anomenar «costum praeter legem» de designar exministres com directors generals d´empreses públiques; reunificació en un sol organisme de les competències disperses entre diversos ens administratius, i més concretament entre l´administració central i les autonomies, o entre aquestes i les Diputacions Provincials o entre aquestes; evitar despeses innecessàries i supèrflues, que moltes vegades surten deteriorades o impliquen disfuncionalitat; tornar a atorgar als funcionaris el seu paper, esquivant el costum d´externalitzar els serveis; suprimir tot un seguit de subvencions que no beneficien ningú -més que als interessats- i que representen una veritable sagnia.

I no diguem res de les aportacions als sindicats i partits, integrats per una minoria d´espanyols. Aquestes persones jurídiques s´haurien autofinançar amb els diners dels seus membres.

Tot això seria més just i eficaç que congelar les pensions, no gaire altes en general, i retallar un 5% als funcionaris, que en moltes ocasions han de suplir amb zel personal llacunes i contradiccions normatives i cobrir operativament llocs de treball absurdament amortitzats.

Rètol equivocat o record mal recordat

Lluís Torner i Callicó. (Girona).

Fa pocs dies, anant a fer una passejada pels bells paratges gironins de Sant Daniel, vàrem passar pel barri vell, i un cop travessada la plaça dels Jurats, i traspassat el Galligans, a la placeta que hi ha a tocar l´antic monestir de Sant Pere, avui Museu Arqueològic, vàrem observar, amb una certa satisfacció, que el nostre Ajuntament, en record d´una coneguda cantant-trobadora, traspassada el 15 de febrer de 2008, va tenir a bé dedicar-li aquesta plaça, batejant-la amb el seu nom, cosa que ens sembla de justícia, ja que que la Maria Dolors Laffitte i Masjoan, més coneguda com la Maria Laffitte, era una enamorada del nostre Barri Vell, on ben sovint se la podia veure interpretant alguna de les seves cançons, tradicionals-trobadoresques. Fins aquí, doncs, com a gironins, ens sembla molt bé que s´hagi tingut aquest detall, en honor a la seva memòria. El que ja no ens sembla tan bé, ai las! és l´errada ortogràfica en escriure el seu primer cognom, el qual han començat amb la lletra F, quan ha de ser una L, ja que no és Faffitte, com l´han escrit, sinó Laffitte.

D´errors tots en podem cometre, malament aquells que diuen que no s´equivoquen mai, però n´hi ha que són més importants que d´altres, i pel que fa al que ens ocupa, pensem que a l´Ajuntament, tractant-se d´un rètol que està exposat a la vista de tothom, i que a més és en record d´una persona coneguda i preuada, ha d´haver-hi algú que s´encarregui de verificar que s´ha inscrit correctament. Bé! Sempre s´és a temps de corregir-ho, i és en aquest sentit que ens hem permès de comunicar-ho, no per fer-ne cap retret, però sí perquè es pugui procedir a reparar l´involuntari error. El record d´aquella bona dona s´ho mereix.

Pardo i Perrita

Joan Galí Johera. (Celrà)

El meu avi era pastor, va tenir molts gossos d´atura, dels que més em recordo són Pardo i Perrita, eren molt bons i van viure molt temps, eren com de la família. Jo era molt petit i mai no m´havia parat a pensar en els seus noms, em sonaven bé perquè així els havia sentit anomenar sempre. De més gran ja vaig entendre el seu origen, el del gos era pel seu color i el de la gosseta era més curiós, resulta que li havia regalat un senyor murcià que acabava d´arribar al poble, el meu avi li ­havia preguntat com es deia i ell li va contestar Manolo. «Però si és femella». «Ah, querrás decir la perrita», li va respondre, i així li va quedar, sempre més va ser la Perrita. Els seus fills, però, encara que «perritos» van tenir noms més de casa, Pelut, Diana, Manyac, Tresqui, Pigallat, Estrella i Murri.