Em trobava de passeig pels voltants de la catedral i vaig entrar al claustre, la irrepetible reserva de visita íntima. Un grup de turistes va irrompre en el silenci amb la cridòria pròpia de qui circula pels passadissos de casa seva; uns turistes, menjant i oferint-se les galetes de mig matí; els altres, mirant unes fotos dels bufets lliures dels dies anteriors, tot estirant el coll per veure la pantalla nyicris d'una càmera digital. El guia -amb la veu roncosa per l'esforç de parlar a un grup indisciplinat i desinteressat- feia els possibles per desenvolupar un bon paper en la conducció del ramat humà, imitant la destresa que es veu als concursos de Castellar de n'Hug quan a les ovelles els costa tant d'entrar a la cleda. La cleda aquesta vegada era la zona verda del claustre de la catedral de Girona. Un cop reunits tots al voltant del pou, el guia va explicar a la seva llardosa manera la llegenda de la bruixa de la catedral: "Per la guerra del Francès els gironins ho tenien molt malament i la bruixa els va ajudar emmetzinant l'aigua d'aquest pou i d'aquesta manera els soldats francesos en varen beure i varen anar-se morint".
Qui sap quines ximpleries més deuria explicar aquell guia irresponsable sobre capitells , columnes i frisos historiats, qui sap. Tal vegada molts d'aquells turistes no estaran mai més a Girona i conservaran, només, les explicacions intantívoles d'un guia turístic que explica Girona amb la mateixa grapa que un elefant entraria en una cristalleria. Per la meva part me'n vaig anar, baixant cap a Girona, amb el pensament d'un vers d'Àngel Guimerà: "... però més d'un, girant el rostre, fugirà plorant d'aquí".
Varen passar els dies. I en una altra ocasió va ser a les escales de la Marede Déu de la Pera on em vaig aturar en un altre grup de turistes per a escoltar explicacions. El guia havia fet parar el seu grup a la meitat de les escales i es disposava a parlar. La meva curiositat era ben desperta per saber quin fet o dades havien succeït en aquell indret, que els gironins de naixement no ho acabem de saber mai tot de la nostra història. Però l'explicació del guia no va aportar res a la crònica, com s'espera d'una ciutat amb profunda història; senzillament, va explicar que a les escales de la Pera es va fer la filmació d'un anunci del vehicle quatre per quatre de la marca tal, "que tots vostès han vist a la televisió". No hi ha més preguntes, que deia aquell. I els turistes d'aquell dia -com molts de borrecs, cada dia- ho comentaven entre ells: "Oh, ah!".
Vull creure que he empassegat, repetidament, amb uns guíes turístics que ens fan mal a Girona. Sé ben positivament que els bons guies exerceixen el seu ofici amb una alta estima del tema gironí, valorant la riquesa extraordinària del patrimoni local, sense recórrer a l'anecdotari fals i insípid. Podríem fer un parell de reflexions sobre el turisme que visita Girona i el tractament que rep. A qui pertoqui: el o els responsables dels guies que acompanyen i donen explicacions de Girona als turistes, passen prèviament algun control i reben alguna preparació? La segona reflexió va més endins i em serviré d'una idea de Montserrat Roig: "Sempre hi ha d'haver un punt d'allò més misteriós, que se'ns escapa. Intuïm que dins un espai reduït hi pot cabre el món sencer. Les ciutats són com les persones: és bo que ens amaguin secrets. Avui tenim ciutats massa comentades i explicades".
És a dir, en el nostre cas, millor el silenci que no un mal discurs. El vertader turista (millor, visitant) no fa cas dels xerrameques. Però algú ha de vetllar que a una ciutat educadora no es doni gat per llebre. I que es faci realitat l'enamorament de J. V. Foix: "Càndid rampell: m'exalta el nou i m'enamora el vell".
