Després del tigre celta, el linx ibèric. Ni la visió imperial més delirant va poder somiar que Espanya mantingués en suspens a la Unió Europea, fins al punt de posar-ne en perill la continuïtat i amenaçar amb dissoldre-la. Segons es llegeix a The Economist, "Zapatero és la clau. Si actua amb agilitat, podria jugar un paper vital per salvar l'euro del col·lapse". Llegint el comentari del revés, el setmanari que no va preveure la crisi conclou també que el president del Govern pot enfonsar la moneda comuna. A l'agenda dels caçadors de preses agonitzants, Grècia, Irlanda i Portugal són trofeus de rang secundari, atès que la suma de les seves economies no arriba a l'espanyola. La desaparició massiva de la confiança es produeix mig any després que el problema semblés resolt. En realitat, només es va apuntalar un edifici en ruïnes. Per no parlar dels dos anys perduts des de l'enfonsament de Lehman Brothers. La "refundació del capitalisme", promesa per Sarkozy i mai materialitzada, s'imposarà a cops de martell.

De la mateixa manera que la història, l'economia també es repeteix com a farsa, però el preu es dispara en la reposició. En la cerimònia financera en curs, no es rescaten països, es rescata a bancs que van arriscar excessivament a Grècia, Irlanda i subsegüents. Per arrodonir la sàtira, una part de les ajudes s'extreuen d'un fons el propòsit original del qual era afrontar "desastres naturals". Sempre pot al·legar-se que la gestió de la crisi conduïa a la catàstrofe com a desenllaç natural. Els mecanismes de salvació fomenten la desigualtat -l'única dada econòmica que es dispara amb igual força en temps de bonança o de misèria- i porten al límit l'estrès sobre unes classes mitjanes a la vora de l'esclat. A més, ni tan sols desfan les paradoxes comparatives. Espanya té molts més aturats que Alemanya, però també la supera en inflació.

En el cas que encara pugui distingir-los, es refia vostè més del seu banc o del seu país? I molt més greu, qui ha permès que aquest dilema pugui plantejar-se? Ja posats, traïria vostè abans a la seva entitat financera o a la seva identitat estatal? Els països s'han avançat, i han desertat dels seus ciutadans per satisfer els seus amics banquers. En el cas concret d'Espanya, permetent que alimentessin la ficció d'uns actius immobiliaris sobrevalorats. Espanya duplica en atur els Estats Units -que té a més sous més elevats que els espanyols-, però el preu mitjà d'un habitatge és molt més baix a Nord-amèrica.

La confraternizació ha permès que els països mentissin tant com les entitats financeres sobre la magnitud dels seus deutes. Fins avui, prefereixen el naufragi a la sinceritat. El cordó umbilical que lliga bancs i Estats des del segle XIII ha canviat de sentit. Al marge del futur de l'Europa bancària, la Unió Europea es descompon entre temptacions d'aïllacionisme. Aquesta humiliació complau als nord-americans que piloten els fons monetaris de rescat, i als britànics que es van negar a enrolar-se a l'euro.

Malgrat l'encomiable voluntarisme de The Economist, la salvació d'Europa és una tasca descomunal per a les afeblides espatlles de Zapatero. De moment, Espanya s'assembla a Irlanda que diu que no s'assembla a Irlanda, com els irlandesos van assegurar en el seu moment respecte de Grècia. Tots els països que han necessitat ajuda van començar per clamar que no necessitaven ajuda. Ara que Occident reprodueix en el seu si els artefactes d'ajuda al Tercer Món, també ha d'aplicar-se la regla que, a l'hora de ser rescatat, la picaresca assenyala que és millor estar pitjor. I encara que els països europeus han renegat de la seva tradició intel·lectual -basada en el respecte als deutes contrets-, convindrà rellegir la monumental Postguerra de Tony Judt, per reflexionar sobre la costosíssima construcció d'un gegant europeu la demolició del qual procedeix amb esgarrifosa facilitat. La crisi comença ara.