Aquesta setmana hem viscut un altre període de perill financer. L'any 2008 ja n'hi va haver un amb la caiguda del banc Lheman Brothers, el mes de maig d'enguany fou la primera envestida dels mercats financers, i ara tenim la segona. El problema sempre és el mateix: poca gent es creu la possibilitat que Espanya pugui resoldre la crisi i tornar els crèdits que demana setmana rere setmana. En aquesta situació hi estem immersos tots, institucions públiques i empreses privades.

Ja sabeu que el meu pessimisme és el mateix que els dels mercats financers: jo tampoc crec que el país surti fàcilment del forat on es troba, doncs no es pren el camí en la direcció ni amb la intensitat que cal.

Insisteixo en que la crisi d'ara és una crisi de productivitat, de manca de competitivitat en els mercats internacionals. En altres articles l'he xifrat en un 15%. Fins que no percebi que es fan esforços per reduir costos de producció cap aquest 15% no veuré clar que ens en puguem sortir. I és que tot el que llegeixo i veig obvia aquest camí.

Les primeres mesures del govern Zapatero, després de mesos de negar que hi hagués cap crisi, van ser de tipus keynesià amb un pla dirigit a petites obres dels ajuntaments. Aquell pla va absorbir l'any 2009 una petita part dels aturats de la construcció i li va seguir un segon pla a l'any següent. Acabats els efectes de les accions la crisi seguia igual i el nombre d'aturats continuava creixent. Llavors va ser quan els mercats van creure que Espanya no podria tornar un deute desbocat amb una economia que no podia crear llocs de treball. Van obligar al govern Zapatero a menjar-se tot el que havia dit fins llavors, presentant una reforma laboral per disminuir el cost de l'acomiadament i engegant un procés per resoldre el greu dèficit futur de la seguretat social. Més endavant es van presentar els tests d'estrès dels bancs per demostrar que eren sòlids. Les mesures van calmar els mercats,... fins aquesta setmana que s'han tornat a posar nerviosos arran de la crisi d'Irlanda quan han descobert que alguns bancs que havien aprovat els tests d'estrès entraven en crisi.

El govern Zapatero s'ha disposat a presentar un altre paquet de mesures per calmar novament als mercats. Donat que no té finançament per posar en marxa un pla Zapatero 3 s'ha inventat un pla finançat per les grans empreses privades. Dissabte en va convocar a 39, que representen el 26% de la facturació del país, per convèncer-les que inverteixin i tirin del carro de l'economia. Deixeu que exposi el meu dubte sobre l'èxit d'aquest tercer pla pel fet que les empreses només representen el 8% dels llocs de treball total. Fins que les mesures no vagin dirigides al conjunt de pimes del país no avançarem. Dimecres el president va anunciar una segona tongada de reformes amb mesures recaptatòries, com la privatització parcial d'Aena i de les loteries ( que reportaran 14.000 milions d'euros a l'estat), l'augment d'impostos especials del tabac i de l'alcohol i mesures de millora competitiva per les pimes, com la supressió de l'obligatorietat de cotització de les empreses a les cambres de comerç, l'allargament de la llibertat d'amortització fins el 2015 i la rebaixa d'impostos de societats. Finalment va adoptar mesures en el camp laboral, decidint no renovar el subsidi de 426 euros als aturats sense prestació, i destinant 1.500 persones més a l'orientació laboral dels treballadors que cerquen feina. Molt important, ha decidit acabar amb el règim especial de Classes passives que tenen els funcionaris per transferir-los definitivament al règim de la seguretat social.

El paquet és considerable i sembla que ha calmat els mercats financers, però a mi no em sembla suficient per sortir de la crisi. Per exemple, jo no estic d'acord en la rebaixa de l'impost de societats a les Pimes pel fet que, si una empresa inverteix, ja té la possibilitat de deduir l'amortització de la inversió de l'impost de societats. El problema més greu és la incapacitat de les empreses espanyoles per generar beneficis, essent aquí on s'ha d'incidir. Que unes empreses que tenen beneficis paguin impostos em sembla el més just en les actuals circumstàncies de penúria recaptatòria de l'estat.

Per tant, les mesures de segona reforma i tercer pla de Zapatero no tindran cap efecte revulsiu sobre l'economia com seria desitjable. Seran un altre pegat.

Sovint em demano per què costa tant a la classe política, empresarial i sindical veure les coses com les veiem aquí. Des de la nostra modèstia és més fàcil pensar que som nosaltres els que anem errats, però el temps ens diu que no. Tothom està entossudit en resoldre la crisi des del punt de vista financer i nosaltres des del costat de la productivitat. Aquesta setmana hi ha més mostres que el problema no s'entén: el conveni del metall s'ha signat amb l'augment de l'1 per cent d'increment sobre l'IPC i Nissan ha deixat escapar la producció d'un cotxe perquè els sindicats no han acceptat congelar el salari durant dos anys. Si mireu el gràfic podreu veure el desastre del sistema laboral espanyol que permet que, quan el PIB i els llocs de treball cauen de forma alarmant, els salaris reals encara continuïn pujant, de manera que enfonsen més la situació.

He llegit que des de l'any 2008 Espanya ha recuperat un 3,5% en productivitat. Vol dir que el camí és massa lent per arribar al 15% que s'ha d'assolir per tornar a crear llocs de treball en quantitat.

Tenim un sistema econòmic poc flexible, m'atreviria a dir poc intel·ligent, conduït per gent barroera que entén l'economia com la del Monopoly. Mala peça al teler.