Prens un cafè al casino de Sant Feliu, cercant en el cafè una mica d'història, de les coses que no són prefabricades ni tenen aspecte de franquícia. Uns avis d'ulls vius i veus poderoses juguen al teu costat a la botifarra. La competència, pel que es veu, és dura. Alcen la veu i sembla que els va la vida a cada juguesca, i penses en el país fora de temporada. La Costa Brava sencera sembla adormida. Hi ha gent que, fora de calendari i de temps, aparquen el cotxe vora una caleta perduda, i caminen entre sorra i pedres cercant instants de pau infinites. Passejant el gos, passegen l'ànima. Alimenten l'ànima lluny del soroll i la vida urbana. Les urbanitzacions es gronxen entre el sol hivernal com cetacis ancorats en platges de l'oblit mancades de fantasia. A Portbou, els passamans i els carrers trepitjats per mil i un viatgers del passat semblen avui buidats de tramuntana. Hi ha moments a l'hivern que la vida sembla més vida que aquest foc d'efervescències, crits, blasmes, riures i cossos que es dóna a l'estiu. El Canigó llunyà, cobert de neu, ens recorda amb l'aroma de mossèn Verdaguer el pas del temps i les estacions. Els ametllers de Salines-Bassegoda són ara només potència, com diria Pla, petits gegants arraulits que ja fa temps que són batuts, i esperen a banda i banda de la carretera com porters de futbol petrificats, temps millors i pintors que els retratin amb mà sàvia.
Com a la natura, hi ha gent d'hivern i gent d'estiu. Hi ha gent que li agrada les multituds i gent que és més de Portbou, de petits i angostos carrers, de badies ombrívoles i arrecerades que cerquen un salvador. La meva pàtria és Portbou com la teva és el món, em va dir una vegada un arquitecte anònim. Avui els camins de ronda reclamen viatgers i aventures. A Llançà, les urbanitzacions viuen un sojorn trencat de tant en tant per alguna moto adolescent que ?desafia el fred. El cementiri mariner de Tossa continua viu, perquè creix en cadascun dels visitants que s'hi deixa caure de tant en tant, també a l'hivern. I que cerquen en la figura de l'americano una resposta romàntica per a temps incerts. Viatjar fora de temporada té el plaer de les coses que no són fàcils. Dels indrets que no són turístics ni visitables perquè les guies no t'aconsellen que ho siguin. La Costa Brava espera temps millors en una època de ferro i plàstic. Però el fora de temporada no és només per als jubilats que anhelen pasdobles i pensions completes. El món fora de temporada és la llengua líquida i abastable del llac de Banyoles, l'eclosió boscúria del Montseny, que batega, poum-poum!; com un cor poderós que alimenta de llegendes i natura els cors dels gironins. Mentrestant, Lloret, Blanes, dormen gronxades en el fora de temporada. Però el fora de temporada també amaga molta vida, promeses i paisatges per recordar, per tenir guardadets en la caixa negra de la memòria.
