Encara ara, la meva gent de Salt -jo també sóc de Salt!- recordarà com "el noi de can Calçó" a Joaquim Riera, el gran inquiet personatge de la nostra terra que en les seves il·lusions de saber, amb tota la seva raó que una data de naixement llunyana mai haurà de condicionar l'empenta singular i aventurera dels privilegiats als qui els queda tant per seguir dient, donant generosament, la seva enèrgica saviesa inesgotable. Un fill de pares quasi analfabets que va saber trobar en l'autodidactisme la seva pròpia revolució cultural tan magníficament expressada i bel·ligerant contra tots els depredadors insistents de la genuïtat de la "potencialitat literària, lúdica de la nostra llengua popular".
I autoexiliat a França, quan ja tots i totes feia deu anys que havien pogut fugir d'un país sotmès a les cavernes i altres, totes i tots no varen poder escapar-se de la "sang i fetge" del dictador, ell es va declarar pròfug insubmís del servei militar que volía dir el servei a Franco. Va marxar, de Puigcerdà va passar a Llívia a França i directament a París.
Llegeixo, amb tot l'orgull de ser una col·lega seva, l'entrevista publicada al Dominical del Diari de Girona del 27 d'agost de 2006 que li va fer l'Alfons Petit a aquest senyor de SaltÉ i chapeau per ell i per la lucidesa irònica i punxant de l'escriptor Joaquim Riera, que ha mort intempestivament, deixant-nos un llegat d'alta responsabilitat pels qui han treballat al seu costat. I diré els noms precisos: En primer lloc l'Amàlia Prat i la seva filla Daina, que han treballat al seu costat, traduint, corregint, fidels a les seves exigències perfeccionistes en el català i el francès. A l'estimat Joaquim Curbet, el seu editor. A la seva companya víduaÉ I a mi mateixa, que voldria col·laborar, amb la meva admiració envers aquest outsider intel·lectual francocatalà que va néixer al meu poble de Salt i qui, forçosament haurà de ser, si no famós, sí popular. D'aquells que moren massa aviat, abans de sentir la veu de la seva cobla.
