Cartes

Màrius Viella. La Bisbal d'Empordà.

Aconseguir una suma d'escons, fent d'ERC la tercera força política? Donar la Presidència al PSC, en comptes de donar-la a CIU? CIU, havia comptat mai amb ERC? Dialogar amb ETA a Perpinyà? És que no ho havien fet els altres partits, abans que ell? PSOE i el PP?

Obrir ambaixades arreu del món, per obrir portes per Catalunya, és dolent pels catalans?

Defensar la llengua i el catalanisme? No votar l'estatut, que gràcies a CIU, i a Zapatero, fou trossejat i repudiat, quan el president del Govern central s'havia compromès a acceptar i a aprovar, el que aprovés el Parlament de Cata?lu?nya? No participar en la campanya electoral, després que el fessin fora de l'administració del partit, i d'haver-li dit que la seva presència restaria vots? No sumar-se a Reagrupament, que fou el botxí d'ERC? No acostar-se al fantasma del Sr. Laporta, que fins i tot vol ser alcalde de Barcelona? - La desfeta d'ERC té els seus inicis en la figura del Sr. Carretero, i no en el "Nou Govern d'Entesa"; Carretero no va pair la destitució, quan era conseller en Cap del Govern de Pasqual Maragall, perquè va creure que ERC havia pactat amb el PSOE, quan en realitat fou CIU que aspirava a la Presidència que Zapatero va prometre al Sr. Artur Mas; però el mentider no va complir; i la prova és que Carretero no ha aconseguit cap diputat al Parlament; si aquest home ?ha?gués sigut noble i fidel al partit, hagués estat quiet i hagués treballat per ERC, avui ni CIU ni el PP tindrien tants de fums al cap, perquè ERC continuaria tenint la clau de la Generalitat de Catalunya.

El que sí és cert és que el PSC, i molt especialment el Sr. Montilla, està massa sotmès als preceptes del PSOE, i això ha portat greus discrepàncies dintre el Govern de la Generalitat, amb el resultat d'ha?ver-ne sortit tots perjudicats, i que serà molt difícil tornar a tenir un Govern de la Generalitat amb ideologia d'esquerres.

Esperem que el seny d'Artur Mas sigui més positiu que el del Sr. Montilla.

Mal d'estómac assegurat

Francesca Canela Llauradó.

Sopa de galets, canelons, llengua?do, capó, torrons, polvorons, neu?les i bombons en una sola men?jada, i potser encara m'he deixat alguna cosa. El resultat és que no et pots ni moure, després vas en busca d'alguna til·la o sals de fruita, i ja no menges res més durant aquell dia. Tot i que l'endemà per acabar de rematar-ho et cruspeixes les sobres, però amb aquelles persones més íntimes i de con?fiança. És a dir, amb els de ca?sa, amb aquells familiars que realment estan al teu costat tot ?l'any i no un dia. Això és el Nadal, aparentar allò que realment no som. No ens enganyem, cada dia no ens fotem aquests farts de menjar, no ens reunim amb tota la família i no tenim l'obsessió de demostrar que som feliços. El Nadal s'ha de viure tal i com volem, no ens hem de capficar en què pensaran els altres. No ens ha de fer por optar per un menú més lleuger de dos plats i una mica més econòmic. Els nostres estómacs ho agrairan.

L'estat d'alarma i les injustícies socials

Josep M. Loste i Romero. PORTBOU.

El Govern central ha aplicat l'arti?cle 116 de la CE (l'estat d'alarma) per fer front al xantatge que estaven promovent els controladors aeris amb la seva vaga salvatge. En principi semblaria raona?ble que qualsevol govern demo?crà?tic del món estigués legitimat per reaccionar, amb la llei a la mà, per tal de poder aturar les situacions que impedeixen el normal funcionament dels serveis públics i dels sectors estratègics de la nostra societat. Però un servidor es demana. ¿Per què aquest govern tan progressista no va fer el mateix quan es va produir la vaga encober?ta dels maquinistes de la RENFE, principalment, a les comarques gironines? La resposta és for?ça senzilla. Els mortificats usuaris del tren convencional són la gent de la classe baixa, que ha d'anar a treballar o al metge, que no tenim cap pes polític i social (sempre hem estat maltractats i satanitzats); per contra, els clients dels avions són turistes, de classe mitjana i alta, que tenen una gran capa?citat per fer una forta pressió a qualsevol govern.

L'Escala, el molí i les anxoves

Antònia Graboleda.

Un títol curiós, tan curiós com el que vam viure gairebé mig ?miler de persones. Pocs faltàvem per ser cinc-cents, entre els afiliats i els ?familiars de l'ONCE. Aquest any la celebració de la nostra patrona, Santa Llúcia, ha tingut lloc a l'Escala. Vam tenir tots ocasió d'assistir a missa, i de visitar la fàbrica d'anxoves. Tots vam tenir ocasió i vam ser lliures de participar a un lloc o altre o ambdós. Molt bé. Sincerament molt bé. Però? és de tots ben sabut que després d'un elogi ve un "però". Permeteu-me, doncs, aquest "però". La cele?bra?ció final, és a dir l'àpat, va tenir lloc en un reconegut restaurant de la localitat esmentada. Sembla ser que en aquest dia el verb "anxovar" s'esqueia perfectament a la situació caòtica que ens va tocar viure a tots i particularment a uns quants més acusadament. Estàvem enclastats en un local d'uns 300 metres quadrats, o potser 400, on les taules i les cadires es tocaven, on per passar d'un lloc a l'altre s'havia de fer tot un curs d'acrobàcia, i tot això sense tenir en compte que era un dinar amb un gran nombre de persones discapacitades a les quals els problemes de mobilitat els són un punt essen?cial. Ja no parlo de la gent que hi ha?via en cadira de rodes, que aquesta n'és una altra (perquè als lavabos s'hi accedia trampejant algun esglaó). Permeteu-me anar més enllà amb temes anecdòtics, com el d'una senyora que se m'atansa demanant-me un Gelocatil. Li suggereixo que el demani a al?gú del restaurant i rebo la ?sorprenent resposta que als restaurants no els està permès donar medicaments. En primer lloc celebro aquesta "prohibició" als/dels res?taurants. La trobo sensata. Però?