Benvolguts Reis Mags d'Orient que porteu regals a la gent, enguany us volia fer unes quantes preguntes en comptes de demanar-vos res. Si us sembla bé, començaré per la primera: vosaltres creieu que un servei públic (i repeteixo la paraula "públic" perquè quedi clar) ha de tenir beneficis? Per exemple, què us diria jo ara..., sí, Correus, el servei públic postal, algú es pot creure que amb el cost d'un segell es pot pagar el que costa portar una carta fins al seu destinatari? O sigui, els sous dels carters, les oficines, el transport, etc., això ho ha cobert mai el que es paga arreu pels segells? Evidentment que no, perquè, repeteixo, un servei públic, el que sigui, no ha de tenir beneficis, no és una empresa privada, i per tant aquest servei s'acaba pagant amb els impostos que paguem entre tots.

Dit això, parlem ara de la seguretat pública (no pas de la privada, que també n'hi ha, com en el cas de les empreses de missatgeria). La policia d'un país, en el nostre cas els Mossos d'Esquadra, a Espanya la benemèrita institució, a França els gendarmes, etc., ha de tenir beneficis? Son institucions privades? No, radicalment no, perquè són serveis públics bàsics i indispensables que paguem entre tots amb els nostres impostos. L'únic que s'exigeix a la policia és que porti els malfactors davant del jutge corresponent (menys alguns polítics corruptes els delictes dels quals ja han prescrit i que mai no aniran a la presó). Aquest és l'únic benefici que s'exigeix a la policia, o sigui, capturar presumptes delinqüents. Per tant, és un servei públic (que costa una fortuna, com tots els serveis públics), és indispensable (com tots) i el paguem entre tots mitjançant impostos.

Tercera qüestió, benvolguts Reis Mags, la Salut Pública, la Sanitat o com en vulgueu dir. O sigui, ambulàncies, serveis d'urgències, hospitals, metges (i metgesses), infermeres (i infermers), cirurgians, anestesistes, etc. Vosaltres creieu que aquest servei públic bàsic i indispensable (aniré repetint deliberadament "servei" i "públic"), potser el més bàsic de tots, perquè es tracta de les nostres vides, de salvar-les, de curar-nos, ha de tenir beneficis? D'acord, hi ha clíniques i mútues privades, sobretot a Catalunya, i segurament per això la Sanitat no s'ha col·lapsat a casa nostra, però ara parlem de servei públic i per tant no esperem que cap hospital tingui beneficis, com si fos una empresa privada, sinó que gràcies als impostos que paguem ens salvin la vida, ens curin. I si estem hospitalitzats, que ens escalfin la panxa oferint-nos alguna sopa calenta (tampoc esperem cuina de tres estrelles Michelin, en un hospital, evidentment, però almenys que no hi hàgim de dur la carmanyola de casa).

Anem ara, si voleu, Melcior, Gaspar i Baltasar, a parlar del món de l'escola i dels instituts, o sigui, d'Ensenyament (fins ara Educació). Vosaltres creieu (i perdoneu-me la reiteració estilística), majestats màgiques orientals, que l'escola primària i secundaria, i l'institut, allò que es coneix com a ensenyament obligatori, i fins i tot la formació professional (o sigui, el que els nostres nens i joves aprenent fins a l'edat mínima per poder treballar) ha de ser un negoci privat?

Recordeu altra vegada que sempre parlem de servei públic. Cal pensar-s'ho? És clar que no! Els serveis públics són serveis (no empreses) i públics (no privats). Per tant, tant ara Ensenyament com abans Educació no han de presentar benefici, sinó dèficit, perquè el benefici que han de presentar és ensenyar els nanos (i nanes) a llegir, escriure i a comptar (si pot ser en català com a llengua vehicular, millor, perquè si no la cagarem). Aquest és l'únic benefici que la societat demana a mestres, professors i directors de centres. És a dir, són funcionaris públics i no pas taurons de Wall Street (que, per cert, és el niu de rates on va començar la crisi financera i econòmica mundial que ara ens hem de menjar).

Però, per anar acabant, volia preguntar-vos també si penseu que drets socials bàsics com ara la jubilació, les pensions, també han de ser un negoci privat. Evidentment que no! Per exemple, prenem algú que està cotitzant a la Seguretat Social des de l'any 1976 i que continuarà fent-ho fins que tingui 65 anys, l'any 2024. Creieu que llavors tindrà dret a una pensió de 600 euros fins que es mori? No haurà cotitzat prou (durant 48 anys) per cobrar fins i tot una jubilació més digna? Evidentment que sí! Dit això, es podrà anar fent (quan pugui) un raconet en una entitat financera? I tant que sí! Però no cal oblidar que s'haurà ben pagat (des de 1976 fins el 2024) el que cobrarà de pensió. Per tant, dret social bàsic, intocable i innegociable.

Podria preguntar-vos també per un dret tan bàsic com el del transport públic sostenible (el tren convencional), que per exemple a l'Alt Empordà permet anar a treballar o a estudiar anualment milers d'usuaris; però malauradament sembla ser que "gràcies" a l'alta velocitat això s'acabarà aviat. Tanmateix, dret al tren convencional a banda, m'agradaria que enguany, benvolguts Reis Mags d'Orient, en comptes de regals ens portéssiu consciència col·lectiva. És a dir, que caldrà lluitar durant els propers anys per no perdre drets socials bàsics innegociables (almenys a Europa), guanyats amb molt d'esforç i sacrifici. Si perdem aquesta batalla, que Déu ens ajudi.