La davallada del "socialisme català" a les eleccions autonòmiques ha accentuat el nerviosisme dels capitostos del PSC, que s'han conjurat per ajornar qualsevol debat fins passades les municipals del maig del 2011. Hores d'ara, cap responsable admet que la pèrdua del suport popular sigui una conseqüència d'haver substituït el seu ideari d'enfortiment de l'estat del benestar pel socioliberalisme que defensa tant mercat com sigui possible i tant estat com sigui necessari. A la pràctica, és una renúncia al combat contra la desigualtat social.
El declivi del PSC, igual que el del PSOE, és el resultat de la desconfiança de la seva base social, majoritàriament formada per assalariats, envers unes polítiques destinades a acontentar els mercats financers que s'han traduït en retallades de drets socials.
A més, l'anàlisi de totes les consultes electorals mostra com el PSC ha patit a les autonòmiques una persistent abstenció, precisament quan oferia la imatge més catalanista.
Per tant, no és estrany que, a les darreres eleccions, antics votants del PSC farts d'un tripartit emmerdat en debats identitaris, s'hagin abstingut o votat en blanc o decantat per CIU (la petita burgesia catalanista) o pel PP (els castellanoparlants de l'àrea de Barcelona).
Malgrat tot, els ideòlegs del catalanisme "progressista" no admeten que la deriva del PSC, i també del PSOE, sigui una derrota de les tesis de reformar el capitalisme pas a pas, sense canviar res d'essencial. La cúpula del PSC, com els encantadors de serps, intenta desviar l'atenció i situar el debat en el fals dilema de les dues ànimes, catalanista i espanyolista, enfrontades en la falsa polèmica de seguir o trencar amb el PSOE. De fet, el catalanisme "progressista", un concepte ambigu que utilitzen la majoria de partits, s'ha diluït quan el PSC ha aspirat a ser tant o més nacionalista que CIU i alhora ha aplicat les reformes neoliberals que podria firmar el PP.
Per això mateix, un viratge del PSC per "recuperar un projecte nacional de país", en paraules del mamarratxo Jordi Hereu, està condemnat al fracàs en ser un camp que han sembrat de mines els nacionalistes tebis, sobiranistes convençuts i independentistes recalcitrants.
Per tant, el PSC no pot seguir nedant entre dues aigües: o referma el compromís contra el desmantellament de l'Estat del Benestar i a favor d'aprofundir la igualtat social o basteix castells en l'aire del catalanisme "progressista" per convertir-se en un apèndix de CIU.
Tanmateix, és trist que cap de les dues opcions qüestioni la tirania dels mercats.
