Posar fronteres resulta engavanyador. Sempre hi ha algú que cau del mal costat, que unes vegades és el d'allà i altres el d'aquí. A vegades, els que creuen haver caigut del costat bo adverteixen amb el temps que no. Aquells als quals en el repartiment de Berlín els va tocar el paradís comunista, no van tardar molt a jugar-se la vida fugint de l'Edèn. Ara hi ha més murs que llavors, alguns invisibles, i tots provoquen desgràcies. Però continuem traçant línies, posant límits espacials o temporals. Les mares que van parir el dia 1 de gener, per exemple, es van quedar sense el xec-nadó de 2.500 euros. Cobrar-lo o no va dependre en molts casos de minuts o segons. Fins aquí sí, fins aquí no. Si la famosa ajuda s'hagués concedit només a les persones amb uns ingressos ics, és a dir, si s'hagués posat un límit de renda, potser no hauria calgut suspendre-la. A vegades, les fronteres es posen mal posades, cosa que a la llarga provoca disfuncions més greus que les que es pretenien arreglar. Vol dir-se que el tiralínies i el compàs no són sempre les millors eines per delimitar territoris geogràfics o morals. Alguns animals marquen el seu espai amb orina, que en funcionar com una frontera olfactiva permet marges d'actuació menys rígids.
El problema del fum del tabac, no obstant això, és precisament aquest, que no sabem fins on arriba, el que ha creat un problema de límits en determinats àmbits. Es pot fumar un cigarret al pàrquing d'un sanatori? Ni idea, la veritat. A la porta d'una guarderia? No sabríem dir-ho. A l'andana d'una estació? El mateix del mateix. En una sala d'autòpsies on l'única persona viva és el forense? Aquest és el tema de la tertúlia radiofònica amb la qual amenitzo el meu passeig matinal d'avui. Individus molt saberuts, tots amb estudis superiors i idiomes, es pregunten on és el límit, on la frontera, en quin punt precís d'aquest espai puc o no puc encendre un cigarret. Ignoro si la llei és o no ambigua en els extrems esmentats, però tampoc crec que se li pugui exigir una precisió impossible. Tota llei necessita el concurs del sentit comú dels qui han de complir-la. Aquesta, també.
