Es fabriquen els productes que comprem perquè es trenquin en un període massa curt de temps? Això ens explica un curiós reportatge que en pocs dies de diferència han emès TV3 i La 2 sobre productes que ens diuen que neixen tarats des del principi. A manipular els productes perquè es trenquin, se'n diu obsolescència programada, unes paraules més lletges que picar a un pare però que defineixen com funciona la nostra societat de consum immediat.

En el reportatge se'ns mostrava com una simple bombeta elèctrica als anys 20 del segle passat, podia durar unes 2.000 hores de mitjana. Avui, en ple segle XXI, solen durar unes 1.000 hores de funcionament. És més, en aquell període les principals companyies del sector, que segueixen sent-ho en l'actualitat, van firmar un protocol secret per limitar la vida dels seus productes, pagant-se multes entre ells en francs suïssos, la moneda més estable, si els seus productes tenien una vida massa llarga. En el reportatge veiem impressores que després d'unes determinades hores de funcionament es bloquegen. I sabent el problema, un programador espavilat pot tornar-la a la vida. El primer Ipod que quan s'acabava la bateria, literalment, es moria i una nevera de l'època soviètica, fabricada a l'Alemanya Oriental, que resulta que durava molt més que les nostres actuals, gràcies que la seva societat, la comunista, no cercava la rendibilitat privada per damunt de tot.

En una societat de consum ràpid, els nord-americans van ser els primers a estendre l'obsolescència programada a tots els àmbits de la producció, perquè així el disseny i les modes es poden aliar amb les errades dels productes industrials. Quins són els límits legítims d'una empresa en la fabricació dels productes quan les seves pràctiques afecten el consumidor? Fins a quin punt aquestes pràctiques no afecten les mateixes marques? L'inventor del nylon va fer un producte superresistent perquè les dones poguessin dur mitges d'una vida ben llarga. La realitat mostra que aquestes mitges també es deterioren amb facilitat. Una cosa és voler seguir la moda i una altra que t'obliguin a comprar un producte perquè s'ha trencat. Sembla un límit ètic clar quan el consumidor se sent enganyat, o si l'enginyer industrial renega d'aquestes pràctiques. En una societat de consum massiu que explota recursos irrecuperables, cal un equilibri entre les necessitats de les empreses, la conservació del planeta i la satisfacció del consumidor. Algú, amb agudesa, afegirà que l'obsolescència programada l'estem estenent als éssers humans, i no anirà desencaminat. Però aquest és un altre debat.