Diumenge passat vaig tenir l'oportunitat d'assistir a l'estrena del documental Viure el càncer, dirigit pel fotògraf malgratenc Vicens Tomàs, que amb una gran visió vital aporta l'experiència íntima de malalts i famílies del mateix poble a l'entorn d'aquesta malaltia. Lluny de dramatismes fàcils, d'extremismes frívols, Viure el càncer presenta amb elegant optimisme la força i l'actitud positiva d'aquells que han de fer front a la malaltia, la qual cosa aporta més valor afegit que totes les campanyes de conscienciació que s'hagin pogut editar fins ara. Una petita joia feta des de l'àmbit local però amb caràcter universal, per un equip de gent que demostra una sensibilitat exquisida davant d'una temàtica que segueix essent tabú per a una societat amb massa tendència al rebuig.

Viure el càncer t'omple d'optimisme no només pel tracte donat als continguts i a les persones que hi surten, sinó pel fet que demostra com una iniciativa local i personal, feta amb pocs recursos, assoleix un nivell de qualitat equiparable a qualsevol altra producció de renom i amb equips professionals. Com en el cas de Bicicleta, cullera, poma, el documental sobre l'Alzheimer amb Pasqual Maragall com a protagonista, Viure el càncer se suma als bons exemples divulgatius d'aquelles malalties que per respecte o per desconeixement segueixen a la llista de les pors populars, dels amagatalls íntims del cercle familiar i del sofriment individual.

Hauríem de prendre exemple d'aquestes petites experiències comunicatives com a demostració que, des d'una visió positiva però realista, sense caure en el parany de les lamentacions i del dramatisme fàcil -a què tan acostumats ens tenen determinats mitjans-, també és possible enderrocar murs i donar a conèixer malalties que estan molt presents al nostre voltant.