Peter Diamond, Dale Mortensen, i Christopher Pissarides, guardonats amb el premi Nobel d'Economia del 2010, admeten l'existència "d'imperfeccions en el mercat de treball" i, sense abandonar els postulats neoliberals, són partidaris de minimitzar les "friccions" o costos en la recerca de treball per aconseguir un mercat més eficient.
Els economistes clàssics sostenien que no existia el risc d'una desocupació massiva en el supòsit de "competència perfecta" perquè l'oferta creava la seva pròpia demanda. L'atur desapareixia perquè, amb una baixada de salaris, les empreses ocupaven més treballadors i el mercat de treball es tornava a equilibrar.
Una teoria que s'ha demostrat errònia al llarg de la història i, particularment, durant la gran depressió de 1929 quan no es va reduir l'atur de forma "automàtica", tot i que els salaris van davallar fins a nivells de mera subsistència.
A partir d'aquesta constatació, els ?guardonats han elaborat diversos models matemàtics per esmenar la teoria clàssica. En síntesi, han analitzat un mercat on hi ha aturats i alhora hi ha llocs de treball vacants a les empreses. A partir d'aquí, han calculat el cost que suposa per als governs un treballador desocupat i el cost que suporta l'empresari que no troba un empleat apropiat a les seves necessitats.
Una de les conclusions del model DMP (inicials dels cognoms els seus autors) més agosarada és afirmar que els increments de les prestacions d'atur o dels costos per acomiadament no ajuda a la creació d'ocupació. Òndia, quin model més pervers! És tant com afirmar que els aturats ho són perquè volen o perquè no són útils a les empreses.
Aquesta tesi, portada a l'absurd, implica que contractar treballadors a cost zero asseguraria la plena ocupació. Au, tothom a treballar de franc! I a morir-se de gana, és clar!
Tantes elucubracions per arribar a la mateixa tesi dels economistes clàssics: cal un exèrcit d'aturats per equilibrar la demanda i l'oferta de treball.
Ara bé, la fórmula encobreix un clar objectiu ideològic: les masses d'aturats serveixen per pressionar a la baixa els salaris dels ocupats en els períodes d'estancament i per frenar les reivindicacions d'augments salarials en els períodes de prosperitat.
En definitiva, els desocupats disposats a treballar a qualsevol preu són un bé de Déu pels beneficiaris de la "cultura de la cobdícia": a menys cost laboral, més benefici empresarial.
Doncs, que no es refiïn! Avui són un exèrcit de derrotats, però algun dia seran un exèrcit d'homes lliures que produiran béns i donaran serveis per satisfer les necessitats de la gent.
