Abraçades amb compromÍs

Pau Vila, il·lustre científic de la geografia i de la pedagogia, va deixar una tasca immensa. L'Escola Moderna, l'Horaciana, Escola del Treball, Divisió Territorial de Catalunya, estructuració de la nostra geografia;després, a l'exili del 39, va continuar organitzant la geografia de Colòmbia i de Veneçuela. De Pau Vila és molt conegut aquell consell educatiu de que la geografia s'ha de fer amb els peus. Al llibre de la seva biografia, un vertader monument a la plenitud vital -ell va morir a 99anys-, hi ha un pròleg de Montserrat Roig on diu que "recordar algú com Pau Vila és una de les formes menys traïdores d'estimar". En el llibre hi ha un testimoni molt interessant: quan Pau Vila va retornar a Catalunya de l'exili americà, uns seus deixebles van fer amb el mestre una sortida al Montseny per reviure el contacte amb la natura, com ell havia ensenyat; en arribar a l'avetosa del turó de l'Home, Pau Vila exclamà: "Quants anys que no veia un avet!", i corrent com un infant, malgrat els seus ja vuitanta anys, s'apressà a cenyir amb una abraçada el primer avet que trobà.

Del Montseny saltem a la mil·lenària Índia a contemplar unes altres abraçades als arbres. Fa segles que a Reni, al nord de l'India,existeix el moviment Chipko de dones abraçadores d'arbres. Diuen allí que la dona és qui cria i conserva la vida, i que l'home és qui la destrueix. El moviment va néixer quan un rei antic va ordenar tallar un bosc per fer-hi un Palau. Quan van arribar els homes amb les destrals, una dona s'hi va oposar, va abraçar un arbre protegint-lo amb el seu cos; la dona va morir junt amb l'arbre, i el gest va ser seguit per les seves filles i per altres dones, sacrificades igualment. La tragèdia és recordada per un temple, alçat al lloc dels fets. El moviment va continuar, pacíficament, i els ecologistes diuen que així s'han salvat milers d'hactàrees de bosc. En el seu dia, el moviment va inspirar una llei de protecció dels boscos.

Són de circumstàncies i motivacions diferents, l'abraçada del turó de l'Home i les del bosc de Reni. També són distints els nostres sentiments, individuals i col·lectius, envers els arbres. Quan als estius se'ns cremen llastimosament o quan una nevada ens els arrenca tràgicament, sembla aleshores que tots rivalitzem per veure qui fa còrrer més rius de tinta per superar la desgràcia, a veure quin partit polític sembla haver après millor la lliçó, quin diputat fa més sonades interpel·lacions al Parlament, qui demana més caps de conseller; també hi ha pressa en sortir a la foto dels qui s'esquincen les vestidures a primera fila. Però quan s'ha esventat l'última cendra i s'ha fos l'última neu, tots fem allò que deien les nostres àvies, que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Falta emprendre la definitiva sensibilització per la natura,amb compromís.

Entre moltes teories actuals es diu que Catalunya ara té massa bosc. Aquesta sentència asseguren que té una base científica, encara mig amagada, dita amb la boca petita; ens ho han d'explicar dintre de la gran divulgació popular que sempre es queda per fer. Falten moltes abraçades, de molts estils, com el nervi d'una educació constant, que probablement necessita estructurar-se. A l'escala del temps, les persones som un sospir, només, si ens comparem amb la llarga vida dels arbres. Però ens mesurem per la capacitat d'estimar, i en això sí que ens distingim dels nostres amics vegetals. Replantant una citació de més amunt, pensem que tenir presents els arbres és una de les formes menys traïdores d'estimar.