Cartes

F. Xavier Roca Font. GIRONA.

Les situacions quotidianes que passen en un país són les que en marquen el funcionament. Quan sents que perquè un jugador de futbol ensenya una samarreta felicitant l´aniversari de la seva mare el comitè de competició el sanciona amb 2.000 euros de multa i una targeta groga, i per altra banda veus una jugada en què un jugador en lesiona greument un altre i ningú diu res, et preguntes si és que el grans mandataris de les federacions que ens imposa el país veí el que volen és treballar per l´esport o si l´única cosa que els interessa és seguir a la poltrona i viatjar a tot el món sense cap mena de despesa al seu càrrec.

Ja seria hora que algú poses fi a aquests abusos de gent que sembla que segueixen instal·lats als anys setanta, i sinó que ens donin la independència i almenys nosaltres mateixos podrem decidir i intentar que no es repeteixin aquesta mena de situacions.

Salt, conflicte esperat

josÉ lÓpez ocaña. CÒRDOVA.

Sóc un antic veí de Salt –vivia a Puigneulós, 8– i encara tinc germans en aquesta ciutat i barri. En aquella època treballava a la Coma Cros, després d´un temps a la Gassol, i a Vall i Soler, els meus fills van néixer allà, la convivència no era com es vol dir ara bona, patíem contínuament rebutjos per la nostra condició d´immigrants que no emigrants, i a poc a poc els que vàrem poder i amb els anys vam haver de buscar horitzons a la nostra terra, cosa que m´alegra perquè m´ha anat molt bé, avui estic jubilat i tinc una caseta a la Costa del Sol.

Els donaré una mostra d´aquest rebuig:, en aquella època era àrbitre de bàsquet força bo ja en el si de la federació, excepte Mateu Pell, no va ser un camí de roses, tant és així que quan em vaig presentar a les primeres eleccions al parlament català, pel PSA, en els pavellons (Figueres) es corejava el crit de PSA... PSA... PSA, sort del meu amic president de la casolana Catalunya que m´animava i em vaig poder sostreure a l´entorn hostil que hi havia. No em vull estendre més, només dir que mica en mica aquesta societat ha anat marcant el destí i les seves conseqüències que són les que ara tenen una salutació, i espero que publiquin aquesta carta, no he tingut ànims de molestar a ningú només dir el que he sentit durant anys.

Resposta a l´Albert Soler

jaume prat i pons. salt.

Benvolgut, després de llegir el seu poc assenyat article «Viure bé a Salt i a Washington» m´he sentit, com a saltenc de soca-rel, totalment menyspreat. Miri, senyor Soler, jo no sóc periodista com vostè però sí que em dedico a la investigació històrica i per tant li suggereixo que no escrigui sobre temes dels quals té un complet desconeixement. És molt fàcil fer divagacions de cara a la galeria còmodament assegut en una butaca i molt més difícil fer treball de camp i esbrinar el «perquè» de les coses.

Jo vaig anar a la manifestació del dissabte i, com tots els que hi érem, sóc dels que volen viure al poble de Salt «en pau i bé», crec que no demanem gaire vist com està el món en l´actualitat. La part de viure en pau crec que ja li ha quedat clar, el que he vist que no ha entès és la part de «viure bé» i, per aquest motiu en el seu article barreja naps amb peres. Hi ha moltes maneres de «viure bé», cadascun té la seva, però el que està molt clar, vist l´èxit de la manifestació, és que, malgrat alguna excepció, els saltencs compartim aquest màxima.

Miri, senyor Soler, de racisme n´hi ha a pertot, tant d´un «costat» com de «l´altre», és inevitable, però en la concentració de dissabte ningú va parlar d´expulsar a ningú com vostè diu al seu article, ans el contrari, tothom va parlar de convivència i d´intentar «viure bé i en pau», és a dir que tothom pugui fer la seva sense emprenyar ni ser emprenyat; això, deixant a part els temes materials, és «viure bé». Com a saltenc, m´importa un rave si el meu veí és de color blanc, negre, groc, marró... mentre ell em respecti com jo el respecto a ell; de gent bona i gent dolenta n´hi ha en totes les races i creences. Potser, quan persones com vostè entenguin aquesta premissa tan senzilla i no es dediquin a buscar tres peus al gat, al meu poble, Salt, i a tots els altres pobles i ciutats es podrà aconseguir una fita tan senzilla com «viure en pau i bé».