Per fi hem trobat la clau de la crisi econòmica espanyola. Ara sí que en sortirem. La clau de la crisi no està en el nivell brutal de l'endeutament, així públic com privat: de les administracions, dels bancs, de les empreses i dels particulars amb hipoteca i quatre targetes de crèdit.

La clau de la crisi no s'ha de buscar en la bombolla immobiliària, que va propiciar un creixement artificial del PIB, un enriquiment fictici dels propietaris, un accés impossible dels joves a l'habitatge i la sobtada aparició d'una massa ingent d'aturats sense formació.

La clau de la crisi no rau en la tardança del govern a reconèixer-la i en els eixelebrats canvis de rumb de la seva política, que han agreujat les xifres vermelles, han suscitat esperances per després tallar-les de soca-rel, i han marejat els mercats internacionals, que ja no es refien de les seves promeses.

La clau de la crisi no es troba en el dèficit públic, que en la seva immensa major part ha estat generat i és titularitat de l'administració central, encara que ara es vulguin donar les culpes a les autonomies, en una nova demostració que la majoria dels que les van abraçar en el fons no creien en elles.

La clau de la crisi no té res a veure amb el fet que la productivitat de l'economia espanyola no pari de perdre pistonada en relació amb les economies europees i, no cal dir-ho, amb les emergents, fet que li resta competitivitat i la fa especialment vulnerable.

La clau de la crisi no s'explica per la desconfiança dels inversors internacionals cap a un país amb una taxa d'atur del 20% i amb el compromís històric de protegir d'alguna manera els aturats, cosa que constitueix una promesa de despesa improductiva.

Res d'això. Tots aquests factors existeixen, però cap d'ells no és el factor clau.

La clau de la crisi és la disparitat d'horaris comercials. Pel que sembla, és nefast per a l'economia que en un poble obrin les botigues el diumenge al matí i tanquin els dilluns, i al poble del costat facin el contrari. I les limitacions que moltes autonomies imposen a les grans superfícies són la causa principal de la caiguda de la demanda interna. No és que els consumidors tinguem ara menys diners per gastar, és que no podem gastar perquè el diumenge no obre l'hipermercat.

En aquest diagnòstic coincideixen PSOE i PP. Per fi s'ha arribat al necessari consens sobre l'aspecte nuclear de la crisi. Ara sí que sortir-ne serà bufar i fer ampolles.

Que bé. Oi?