Fa un mes ens trobàvem en plenes festes nadalenques. El temps passa inexorablement, però d'aquelles festes en queda quelcom més que un llunyà record. Hi ha vivències que no s'esborren fàcilment de la memòria. Però també moltes coses aviat queden oblidades. Aquells dies de felicitat, en part real i en part protocol·lària rebem una pila de felicitacions, unes al creuar-nos amb amics o coneguts pel carrer o per l'escala de casa, altres per telèfon, també per correu electrònic, els que hi estan connectats, i encara moltes, però menys que abans, per correu ordinari. D'aquestes darreres n'hi ha que passades les festes ja no tenen cap interès, mentre que algunes mereixen ser conservades pel seu caràcter artístic o documental. Més atenció mereixen aquelles que ens han arribat acompanyades d'un llibre, com ha estat el cas enguany la d'en Joaquim Nadal, amb una recopilació de la seva obra pública realitzada. O el magnífic Recull de Poemes que m'ha fet arribar la seva autora. Un aplec de poesies d'una sentida inspiració, un gust exquisit i una delicadesa que fan patent la fina sensibilitat de la distingida poetessa. La felicitació de l'alcaldessa de la nostra ciutat, Anna Pagans, que recorda l'obra de l'artista Roca Delpech en el seu centenari, venia acompanyada d'un llibre que per mi té un gran valor i un notable interès. En aquest que ella ha volgut que fos el darrer any de la seva gestió en el govern de la ciutat ha deixat un record inesborrable. Es tracta d'un magnífic volum, per a mi una veritable joia bibliogràfica, que destaca per la seva elegant presentació i el seu ric contingut. Un text molt ben documentat i excel·lentment exposat i unes il·lustracions que són una destacada obra d'art. Es tracta de la història del monestir de Sant Daniel, en vigílies de la celebració del seu primer mil·lenari. Falten encara uns anys per aquesta celebració, però tractant-se de prop de mil anys, aquests que falten per arribar-hi són en realitat una misèria. I tractant del monestir no es pot deixar de referir-se a la Vall on està emplaçat i amb qui coincideix en el nom. No ens podem afigurar el monestir sense la Vall, ni la Vall sens el monestir. I un i altra són tractats magistralment en el text d'Anna Gironella. I les fotografies de Josep M. Oliveras, que il·lustren el text no poden ser millor aconseguides. En elles s'hi presenta tota la bellesa arquitectònica i escultòrica que conserva el monestir. I també l'encant natural de la Vall, amb els seus prats i els seus boscos, i els pocs conreus i pasturatges que encara es conserven actius. Les masies que mantenen el seu caràcter ancestral. Les aigües que brollen o brollaven de les múltiples fonts. Les indústries d'embotellament i d'aprofitament del gas, indústries que en el seu temps tingueren una notable activitat.

Prop de mil anys d'història són molts anys, i en aquest llarg camí s'han produït tota mena d'esdeveniments. En la particular història del monestir es contemplen tres grans períodes molt distints entre sí. Els primers segles de la vida del monestir tenen un caràcter feudal. Destaca el domini senyorial de l'abadessa. La percepció dels drets i les rendes derivades del domini sobre terres i masos. En aquestes condicions la relació entre el monestir i la població no podia ser massa cordial. Més aviat era la de senyor a vassall. Una segona època ben diferent seria la caracteritzada per la rigorosa clausura monàstica. Murs impenetrables i reixes a totes les obertures representarien una barrera infranquejable entre l'interior i l'exterior. Les religioses que hi professaven ho feien amb el convenciment de què d'allí no en sortirien ni vives ni mortes. Unes hi entraven amb una clara vocació, altres obligades per la família o per altres circumstàncies alienes a la seva voluntat. El fet que el temple monàstic tingués, com té encara, la funció parroquial establia un cert lligam entre poble i convent; però si bé en alguns actes de culte hi participava la comunitat i la feligresia, ho feien en àmbits separats dintre el mateix recinte sagrat. Els fidels en els bancs de la nau, les monges en el cor, fora de la vista de la resta de la comunitat orant. Els concurrents al culte només sentien el cant de les monges; però no els era possible veure-les. Tota comunicació amb l'exterior la feien mitjançant la compradora i el torn. Les visites eren molt limitades i es reduïen a poc més que als més pròxims familiars.

Finalment ha arribat una tercer època, marcada especialment per les disposicions del Concili Vaticà II. El monestir s'ha obert a l'exterior, s'han suprimit reixes i prohibicions de relació externa. Si convé que un religiosa surti per anar al metge o per assistir a una celebració en un altre temple, o a una sessió d'estudi o de treball ho pot fer. I si necessita que aprengui a conduir cotxe pel servei de la comunitat, no hi ha cap inconvenient que ho faci. I també si ha de desplaçar-se a una altra ciutat ho pot fer. Això no vol dir que les sortides i entrades del monestir siguin una disbauxa; tot s'ha de fer per una causa justificada, i sempre amb el coneixement i autorització de l'abadessa. Sempre les monges han realitzat treballs manuals, però ara ho fan amb un contacte més directe amb els que els hi encarreguen. Des de fa uns anys la dedicació d'una parcel·la del monestir a residència d'estudiantes universitàries ha creat una constant comunicació entre la comunitat i les residents.

Tot i els canvis que s'han produït s'ha mantingut intacte el que és essencial: La fidelitat total a la Regla de Sant Benet. La divisa Ora et labora es manté invariable malgrat els canvis i les reformes. La vida contemplativa ha estat sempre la justificació de l'existència del monestir. Abans i ara. Sempre la pregària i la unió amb Déu ha estat i és el centre de la vida monàstica. Però des de l'exterior abans es parlava de monges de clausura i ara de monges contemplatives, cosa que defineix més exactament la finalitat de la vida monàstica.

En la seva llarga història el monestir ha viscut moments difícils. Les guerres i altres alteracions socials han afectat la comunitat. Les que ens són més properes en el temps són les ocasionades per la Guerra del Francès, i la Revolució del 1936. Durant els setges de la ciutat pels exèrcits napoleònics la comunitat hagué d'abandonar el monestir, el qual va ser saquejat i incendiat. També el mes de juliol del 1936 les monges foren obligades a absentar-se del convent i refugiar-se en cases de familiars, dissimulant la seva condició. Una i altra vegada la recuperació va ser difícil i s'hagueren de vèncer molts obstacles per reorganitzar la vida monàstica en el recinte. Tanmateix sempre que la comunitat es veié obligada a exclaustrar -se, les religioses continuaren la seva vida de pregària allà on fos que s'haguessin de refugiar. Actualment el monestir es veu afectat per la falta de vocacions. La comunitat envelleix i va disminuint el nombre de religioses. A elles aquest problema les preocupa, però no les angoixa. Estan en mans de Déu i ell proveirà.