La inauguració del castell de Montsoriu, què ens està passant?

Jordi Pujadas Ribalta. ARBÚCIES.

Fa uns dies m´assabento que el dissabte 29 de gener es fa la inauguració de les obres de restauració del Castell de Montsoriu, amb visita, actuació de l´Orquestra Jove de La Selva i els actes protocol·laris pertinents. Hi estic interessat i m´adreço a buscar informació a través dels mitjans habituals. Ah!, però em trobo amb la sorpresa que em diuen que s´hi ha d´anar amb invitació, que és restringit. Restringit? Però si fins ara l´accés només era restringit per raons de seguretat, però quan es feia una celebració era un acte popular, amb participació oberta a persones i entitats dels pobles del voltants, dels que vivim i estimem el castell i vora el castell. Motius de seguretat, motius d´espai? Que convidin a inscriure´s.

Què està canviant, què ens està passant? Formo part d´una associació ambientalista que ocasionalment acompanya gent al Castell de manera desinteressada. Treballo en un centre educatiu que porta el nom del Castell i darrere meu hi han pujat centenars de joves en diferents excusions que hem fet. I no demano cap privilegi per a mi. He vist com molta gent del meu entorn ha fet moltes accions pel castell i es mereixien, ens mereixem, si més no, ser tinguts en compte: grups excursionistes, les colles que acompanyen els gegants d´Arbúcies i de Breda, els que han organitzat sardanes o altres balls, qui hagi participat organitzant o ajudant a ambientar, com a feina o voluntàriament, etc. Crec que tots som mereixedors de ser tinguts en compte i no ser sotmesos a cap restrició decidida pels que provisionalment administren els nostres impostos i que prioritzen fer un acte social obert a la premsa.

Què fan els polítics amb responsabilitats de govern? Em poden donar moltes raons, me les imagino, però dic ja a l´avançada que em seran excuses de mal pagador. Sí, ja ho sé. Diuen que ja faran jornades de portes obertes. Bé se n´han fet. Però els que hem trepitjat el castell del dret i del revés no ens ve d´una visita. És la significació, i decepció, de veure com el que en altres temps era una festa compartida, esdevé un acte restringit. És la decepció i disgust de veure que les tendències actuals en política local i nacional, influïdes per directrius més globals, són aquestes. No em vull ni imaginar –pensant en el passat del Castell– que estem més a prop d´un neofeudalisme que d´una democràcia.

On trobem Déu?

Piua Salvatella i Vila. GIRONA.

El passat divendres dia 28 de gener, vaig tenir la sort de poder assistir al Concert d´Àkan (associació d´ajut i acollida a immigrants) a la Casa de Cultura de Girona. No és la primera vegada que vaig a escoltar-los, i veure´ls! És emocionant veure les cares de tots els integrants de la coral. Encara avui, mantinc en el pensament el que vaig tenir la sort de viure.

I aquí ve la meva reflexió. Per què en tants temples i celebracions cristianes, no hi traspua d´una manera tan transparent Déu? Per a mi va ser una estona d´estar participant en una gran celebració.

Hi va haver una total comunicació (comú-unió) entre totes les persones que eren a dalt, i el públic, que vam anar a escoltar. Els protagonistes van ser tots aquells homes i dones que van llegir els seus testimonis i van oferir-nos un recital. Els responsables de l´associació, la Lluïsa, en Santi i la Susanna, estaven al darrere, com unes persones més, acompanyant-los. Altres voluntaris eren entre el públic aplaudint i encoratjant els seus alumnes.

Van llegir-nos els seus testimonis, forts i reals. Tothom escoltava en silenci. A mi em recordaven els Salms de la nostra Bíblia. (Primera part d´una Eucaristia). Després, van fer donació dels seus cants en català, castellà, francès,... tenien el somriure als llavis, i hi havia entre ells aquelles actituds de simpatia entre tots, agafant-se pels muscles, les mans, alguna brometa … sentit de l´humor i esperança, enmig de les dificultats: Acció de gràcies i peticions. Ells eren allà per passar junts una bona estona i alegrar-nos a nosaltres. No va haver-hi Col·lecta, però tot el que van oferir-nos, no té preu, no es pot pagar amb diners. Amb forts aplaudiments, es va acabar la celebració. (Segona part de l´Eucaristia ).

Vaig sortir-ne pensativa i feliç, donant gràcies a Déu per l´estona viscuda. Tot ­desitjant el millor per a tots els cantants, companys/es i responsables. Agraint sobretot la demostració de que Déu és fa present en tots els llocs on hi ha gent que pateix i estima. Moltes gràcies, amics i amigues d´Àkan.