Parafrasejant la pel·lícula Wall Street 2, es podria dir que "la corrupció mai no dorm". La qüestió radica a esbrinar què la manté desperta o en termes matemàtics, si és possible trobar una fórmula que expliqui tan perniciós fenomen. M'atreveixo a aventurar que l'equació de la corrupció s'enunciaria així: K=( I+ N) x C.
On K és la corrupció; I la immoralitat del subjecte; N són les normes jurídiques imperfectes; i C el context polític degradat.
En altres paraules, és corrupte qui pot (les normes jurídiques sobre controls tenen forats com el formatge gruyère), si a més vol (les normes morals no el frenen per abusar dels diners públics), i si rep l'estímul d'un context polític relaxat. En conseqüència, per evitar el resultat de la corrupció caldria actuar sobre els paràmetres que la incrementen.
El factor moral s'escapa a les mesures públiques per ser la resultant de l'educació familiar, experiències personals, educació i religiositat, de manera que aquí el Dret poc pot fer.
En canvi, les normes jurídiques admeten major qualitat tècnica i major grau d'efectivitat quant a controls de la legalitat de les decisions públiques, particularment en l'àmbit de la contractació. El problema brota quan lleis càndides "en nom de la mare eficàcia" relaxen els controls dels procediments administratius propiciant figures de doble ús, com el procediment d'urgència, procediment negociat, contractes menors, etc... I dic de doble ús, perquè segons qui les utilitzi, actuen com els medicaments, capaços de salvar el pacient si s'usen moderadament o matar-los si se n'abusa.
Però "un forat no fa graner", de manera que "l'ocasió" per a la corrupció compta amb la complicitat d'altres normes rancalloses. Per exemple, si el legislador (o l'Executiu) confia la responsabilitat màxima de l'ús de tals tècniques a funcionaris lleials al "tot s'hi val" (alts càrrecs, eventuals, funcionaris de lliure designació); si la norma és tolerant quant a regals i conxorxa entre proveïdors i polítics; o si la normativa comptable i pressupostària no té en compte controls dels destinataris reals dels pagaments públics.
L'empenta per sucumbir a la "temptació" vindrà donada pel context de relaxament en la moralitat del sector públic (alts càrrecs frívols que prenen decisions frívoles), que als ulls del potencialment corrupte pot proporcionar-li per al seu fur intern la coartada sociopolítica per començar la seva escalada en la corrupció contractual. I és que el corrupte no neix, sinó que es fa, i a més creix seguint diversos esglaons descrits en un imaginari Manual del Corrupte.
El primer esglaó es puja el dia que un contracte és adjudicat per urgència o directament a un determinat proveïdor, salvant l'escull de la falta de consignació pressupostària o de tràmits burocràtics, per aconseguir una urgent meta del programa electoral o rendibilitzar políticament una decisió. Les normes no entenen d'urgències en les inauguracions d'edificis o posada en marxa de serveis públics, i per això, l'autoritat de torn se sent amb força per saltar-se-les si no el frena el ?funcionari de torn, tasca molt difícil per la diferent situació jeràrquica de tots dos, com l'assumida per Sancho per fer desistir Don Quixot d'emprendre-la amb els molins.
El segon esglaó se salva quan el polític o alt funcionari corrupte s'adona amb ronc felí que si una vegada va travessar la línia vermella i no va passar res, podrà seguir utilitzant-la i convertir l'excepció en pauta normal.
Al tercer esglaó s'ascendeix quan es produeix la màgia de l'encontre de dues tendències. La del polític que vol solucions ràpides, sense que l'importin les normes ( i descobreix que "no passa res"), i la de l'empresari sense escrúpols que com el geni d'Aladí, dóna resposta instantània als seus desitjos.
El quart esglaó és el de la consolidació de les estructures de decisió paral·leles, on tots juguen amb la pólvora del rei, i on la porta d'emergència excepcional d'un contracte "fora de llei" es converteix en una porta giratòria habitual. L'empresari assorteix el polític i el polític es deixa estimar per l'empresari, servint de pont l'alt funcionari que també treu tall.
Per això, mentre es mantingui aquest menyspreu per les normes de control (titllades d'enemigues de l'eficàcia) i mentre no s'aconsegueixi la plena exemplaritat en la classe política, em temo que la corrupció seguirà existint, i fins i tot per al ciutadà podria oferir-se una altra equació que expliqui la seva impressió davant la corrupció, en els següents termes: CR (Corrupció real)- CND (Corrupció no denunciada)- CNP (Corrupció denunciada i no provada)- CP ( Corrupció prescrita) = K (Conya).
