La falta d'ingressos de moltes famílies com a conseqüència de la pèrdua del lloc de treball, sense noves expectatives laborals a l'horitzó, i la falta de liquiditat de les pimes i dels autònoms, generen com a conseqüència inevitable un augment de la morositat a Espanya, que en el mes de novembre va superar el 5%, fins a situar-se en el 5,05%, la dada més alta des del juny de 1996, quan es va situar en el 5,06%. De fet, el Consell General del Poder Judicial ha comptabilitzat un total de 114.000 execucions hipotecàries l'any 2009, fet que ha suposat un 48,5% més que el total de 58.688 registrades el 2008, xifra que va augmentar el 2010, fins a arribar als 118.000 procediments.

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò d'un fet insòlit, l'Audiència Provincial de Navarra en una interlocutòria de 17-12-2010 ha reconegut que l'adjudicació al banc hipotecant de l'habitatge en subhasta ha de ser suficient per saldar el deute hipotecari, a l'entendre que les entitats financeres han causat la crisi i que és "moralment rebutjable" que ara al·leguin que l'habitatge s'ha depreciat per reclamar la diferència. La situació de fet era la següent:

Una parella havia demanat un préstec al banc de 59.390 euros amb garantia hipotecària sobre un pis; el 2007 amplien el préstec en gairebé 12.000 euros, en total la suma prestada va ser de 71.390 euros. En no poder pagar les quotes de la hipoteca, el Banc dóna per vençut el préstec, l'executa i la finca surt a subhasta. Ningú licita per la casa en la subhasta i el banc se l'adjudica per 42.895 euros, no obstant això aquesta suma no cobria tots els diners que se li devien al banc. Per això el banc va demanar al Jutge que embargués més béns dels deutors per poder-se cobrar els 28.129,52 euros que faltaven, més els interessos i despeses. Aquesta petició va ser rebutjada per un jutjat de primera instància el novembre de 2009 i el banc va recórrer la decisió judicial. En la seva interlocutòria l'Audiència de Navarra confirma la resolució presa pel tribunal de primera instància ja que considera que no hi ha lloc perquè el banc reclami l'import del principal del préstec que no va recuperar a través de la subhasta. La raó és que el valor de la casa, d'acord amb la taxació que banc i prestatari van acordar en la firma de la hipoteca, és suficient per cobrir el deute. En concret, la xifra de taxació que es va fixar en l'escriptura del préstec va ser de 75.900 euros, mentre que el principal prestat era de 71.225,79 euros.

El raonament de l'Audiència era que "l'adjudicació de la finca materialment al banc, tenint en compte la taxació que en el seu moment es va acceptar pel banc ?executant, determina que considerem ajustada a dret la resolució de la magistrada jutgessa de Primera Instància i això als efectes d'entendre que, amb la seva adjudicació, el principal i alguna cosa més ha estat cobert amb l'esmentat bé". A més, el tribunal fa referència al segon argument utilitzat pel banc, i confirma que la sol·licitud de continuar amb l'execució de la hipoteca és un "abús de poder" i, a més, qualifica de "moralment repulsiu" el fet que els bancs, les exagerades taxacions i males pràctiques bancàries dels quals van causar la crisi financera, puguin exigir als deutors garanties addicionals al bé hipotecat.

Com a jurista i a títol purament particular, crido l'atenció de la porta que es pot obrir amb aquest procedir judicial, que ja avanço que no comparteixo i m'explicaré.

Als Estats Units el banc es pot quedar amb el pis si no es paga la hipoteca. A França i al Regne Unit succeeix alguna cosa semblant. Però ha de recordar-se que als EUA, la mobilitat del factor treball sempre ha estat elevadíssima i ha estat en les últimes dècades quan l'adquisició d'immobles s'ha posat de moda, moda que ha vingut molt de la mà de l'increment continuat que el preu de l'habitatge ha experimentat. Als EUA, i caricaturitzant, el banc, possiblement, es posava a resar perquè la persona a la qual acabava de concedir un crèdit hipotecari no el pagués i així poder-se quedar amb l'habitatge, la raó d'això és que, al mes següent, el seu valor seria superior; a Espanya, en canvi, per a moltes famílies la compra d'un habitatge ha estat una forma d'estalvi, de manera que l'habitatge ho és per a tota la vida, a la qual cosa s'ha d'afegir una pràcticament nul·la mobilitat laboral.

Mentre Espanya va anar bé i més que bé, ningú va dir ni piu sobre aquesta norma que a Espanya vincula el crèdit a la persona i no al bé, norma legal que, per cert, procedeix del segle XIX, norma que ni dictadura ni democràcia van tenir ni han tingut a bé modificar; ara, quan Espanya va malament i molts dels que es van endeutar tenen problemes per pagar, es qüestiona la legalitat d'aquesta norma.

D'altra banda, si el sistema financer espanyol és com és, es deu a la nostra legislació que vincula el crèdit concedit pel banc a la persona del deutor i no al pis que s'hipoteca en garantia de devolució del préstec. Per això em pregunto, haurien operat bancs i caixes com ho van fer si haguessin sabut que amb els seus crèdits podria passar el que determina l'Audiència de Navarra?

La porta que s'està obrint penso que és cap al desconegut, perquè, què succeirà si es generalitza aquesta pràctica? I que ningú pensi que estic dient que s'hagi de morir de gana per pagar un deute, però, pot suportar i assumir el sistema financer espanyol un canvi d'aquesta naturalesa d'avui per demà? Si es portessin a les últimes conseqüències els raonaments de l'Audiència de Navarra, deixaria de tenir sentit la celebració d'una subhasta per a l'execució de béns hipotecats i n'hi hauria prou amb adjudicar-los pel seu valor de taxació al creditor hipotecari, i això no està permès al nostre país, ja que el nostre sistema es basa en la "responsabilitat patrimonial universal", per la qual cosa la quantitat pendent que no cobreix els pis hipotecat es pot reclamar en el futur durant un temps de quinze anys.

El nostre sistema legal permet al banc quedar-se el pis hipotecat pel 50% del seu valor de taxació si no hi ha postors en la subhasta, ni el deutor acudeix a la mateixa. I així ha vingut sent durant molt temps sense que mai ningú demanés canviar l'esmentada facultat dels bancs o prestamistes, fins que l'Audiència de Navarra, en una Interlocutòria única i sorprenent, ha aplicat una solució que el ciutadà corrent, afectat per una greu crisi, troba lògica si no pot fer front a la hipoteca. Però passa que els Jutges hem d'aplicar la Llei i la Llei prohibeix de manera expressa que el creditor hipotecari (el banc o prestamista) es pugui quedar amb l'habitatge en pagament del deute i la raó d'això, encara que sembli paradoxal, és protegir el deutor, ja que el més normal és que l'habitatge augmenti de valor amb el pas del temps; per això si el banc es queda amb l'habitatge podria passar que aquest hi sortís guanyant, com passava als EUA. No obstant això, a Espanya, l'estrepitosa caiguda del valor de l'habitatge ha convertit aquella norma protectora del deutor en una arma llancívola contra ell mateix, de manera que, encara lliurant l'habitatge hipotecat, no paga tot el deute.

A Espanya, el Parlament legisla (discuteix i aprova les lleis) i els jutges i tribunals apliquen l'ordenament jurídic d'acord amb les esmentades lleis. En això no som gaire diferents dels països del nostre entorn. Però la creació judicial del Dret, que consisteix a donar als jutges la possibilitat d'entrar en el camp de la creació de les normes jurídiques, sembla que es va ?obrint pas en certes sentències, com ha succeït amb la que ara comento de l'Audiència de Navarra i això és perillós per dues raons: a) no correspon als jutges fer les lleis sinó aplicar-les i b) decisions com la de Navarra creen desigualtats de tracte entre les persones deutores, a més d'inseguretat jurídica per als bancs per crear dubtes sobre l'aplicació de la llei.

Crec pel que s'exposa que la decisió de l'Audiència de Navarra no serà seguida per altres tribunals per la qual cosa és aconsellable acudir a la negociació amb el banc en cas de dificultats en el pagament de la hipoteca.