Era el 10 de desembre de 1998 quan el prestigiós arquitecte japonès Arata Isozaki, que havia dissenyat el Palau Sant Jordi, va visitar per primer cop els terrenys de Blanes on s'havia d'ubicar el projecte que li havia estat encomanat. Isozaki va vaticinar que sera "una cosa mai vista".
Efectivament, no l'ha vist mai ningú. Estava concebut com el projecte arquitectònic més important que haurien tingut mai les comarques gironies. Aleshores, el pressupost ja fregava els 400 milions d'euros i, fins i tot, comptava amb el suport de una Generalitat que, tot i governada també per CiU, no havia descobert l'austeritat de l'actual. Es ben sabut que el projecte se'n va anar en orris. En aquest cas, l'arribada del tripartit al Govern va posar una mica de seny a la faraònica obra fins a ser reconvertida en una Ciutat Esportiva, prou important i que també ha costat Déu i ajut acabar-la. Els 31 milions d'euros que finalment haurà costat no tenen res a veure amb els 400 de l'Illa Isozaki, però no deixen de ser una inversió important que ha pogut tirar endavant gràcies a l'Institut Català de Finances. Per això la Generalitat i l'Ajuntament van acordar fa dos anys l'edificació d'habitatges per poder tornar el deute. Les instal·lacions, ja a punt d'inaugurarar-se, són de primera categoria. El pavelló disposa de quatre pistes amb una superfície de 7.000 metres quadrats. Una bona obra per a la tercera ciutat de les comarques gironines. Ara, cal rendibilitzar aquest complex. L'alcalde, Josep Trias (CiU), reclama la complicitat del sector turístic. L'objectiu de l'Ajuntament és negociar estades d'hivern amb clubs i entitats dels països nòrdics i d'Anglaterra. Sense una oferta hotelera per a la temporada baixa serà molt difícil. Aquest és el repte que tenen Blanes i la seva societat civil per demostrar que tants d'anys d'esforços per aconseguir la Ciutat Esportiva no eren endebades.
