L'estudi del comportament dels pops en situacions d'estrès és l'eix sobre el qual gira la vida del protagonista de Dolç dijous, novel·la de John Steinbeck publicada l'any 1954, que narra les aventures d'un grup de persones que viuen a Cannery Row, un degradat i empobrit barri del raval de Monterrey, ciutat de la costa californiana.

El biòleg solitari es passa els dies experimentant amb els mol·luscs per demostrar que uns animals delicats i tímids, quan s'enfurismen, poden patir feridures que els envien a l'altre barri. A la vegada reconeix que, per a la majoria dels mortals, són éssers de pell viscosa, ulls feréstecs i tentacles esfereïdors. Amb el símbol de criatures sinistres s'han creat fabulacions narratives com els contes del kraken o pop gegant de la mitologia escandinava, un monstre marí que assaltava vaixells i devorava mariners.

A aquesta versió terrorífica se li pot contraposar la imatge amable del pop Paul, que colpia algunes consciències patriòtiques quan endevinava el triomf d'Espanya en el Mundial de futbol de Sud-àfrica. A la seva mort, pocs mesos després d'encertar-la, van circular rumors de tota mena: que ja era difunt abans d'acabar el campionat, que l'havien enverinat els alemanys emprenyats per haver perdut la semifinal, que els serveis secrets espanyols l'havien assassinat en venjança per promocionar Anglaterra al Mundial de futbol del 2018...

Bah! Foteses! L'estrès (a més de la vellesa) li hauria provocat una fatal aturada cardíaca.

Qui li havia de dir a l'escriptor nord-americà que, cinquanta-sis anys més tard, es revifaria la tesi del seu llibre! A la novel·la, però, l'investigador és incapaç de relacionar la fúria dels octòpodes amb l'apoplexia. Per contra, de resultes de la tensió i fatiga, arreplega un estrès de mil dimonis que combina amb una depressió de cavall. Constantment es pregunta què vol i cap a on va en un inútil intent de donar sentit a la seva vida i deixar de caminar en cercle.

Per tot plegat, en cap moment podrà evitar sentir-se desemparat, amargat i insatisfet.

Ah!, si el seu descontentament es convertís en una ràbia immensa que esmicolés la paràlisi, la resignació i la passivitat.

Ah!, si fos capaç d'emprar el seu estrès per atiar un adormit esperit de lluita, deixar la seva solitud i acceptar l'ajut que li ofereixen els seus conveïns.

Ah!, si se n'adonés que quan la gent descontenta s'uneix, quan supera les barreres que l'aïllen del altres, quan es retroba amb els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat, aleshores, col·lectivament és una força capaç de canviar el destí dels pobles.