Tony Judt, lúcid historiador anglès traspassat el passat 2010, va deixar escrit abans de morir un treball que es pot considerar el seu testament polític. Publicat en català per La Magrana sota el títol d'El món no se'n surt, Judt defensa els valors col·lectius que es trobaven a la base del consens social-liberal de després de la Segona Guerra Mundial, la plasmació màxima del qual fou l'estat del benestar. Socialdemòcrata convençut, Judt no s'està de criticar certes operacions pròpies del dirigisme estatista de postguerra, com la planificació urbanística sense ànima que, amb la seva lògica exclusivament funcionalista, es va traduïr en la construcció de barris sencers dominats per habitatges dits "socials", però arquitectònicament banals i alienadors a la pràctica. Els suburbis de ciutats com París (les tristament famoses "banlieues") o també d'altres ciutats que ens són ben pròximes, en són una mostra. Aquesta planificació, benintencionada i arrogant al mateix temps, fou contestada per moviments veïnals i associacions de base, que posaren en dubte els mètodes emprats i els seus resultats.

La ironia, tal com assenyala Judt, és que l'auge individualista que vingué posteriorment, a partir dels 70, fou en part degut als excessos d'un poder centralitzat i insensible, fins provocar una reacció en consonància amb un canvi econòmic i cultural on l'individu i no el col·lectiu es trobava en una posició central. Al final, el procés acabà desembocant en una pèrdua de valors comunitaris. A data d'avui, és possible fins i tot parlar de nihilisme en alguns casos extrems.

El repte és trobar un punt d'equilibri capaç de sostenir, metafòricament parlant, la nostra casa comuna perquè no s'ensorri. Es tracta de recuperar el sentiment de comunitat i el valor de la cosa pública, sense que això es tradueixi en una pèrdua de llibertat individual. Ara bé, perquè això sigui així no s'ha d'oblidar mai que el revers de la llibertat és la resposabilitat vers els altres i sobre allò que és públic; que és de tothom. A la vegada, les velles pràctiques governamentals basades en una filosofia "de dalt a baix", poc avesades al diàleg constant amb la ciutadania en la seva acció diària, han de ser objecte d'un profund replantejament, especialment a nivell local. A les nostres ciutats, també a Girona, els governs municipals haurien de fer gala de transparència i comptar amb la participació de persones i associacions en els assumptes públics, sense que això signifiqui necessàriament haver d'utilitzar aquelles eines pretesament "participatives" però a la pràctica dirigistes, burocratitzades, costoses i, el que és pitjor, ineficients i generadores de desafecció.

La idea de "comunitat ciutadana" es basa en el reforç del sentiment de pertinença de manera inclusiva, no pas exclusiva, incidint en el valor del col·lectiu i en la implicació de la ciutadania en els afers públics, sense oblidar tanmateix que la ciutat, en un sentit conceptual, és el domini de la llibertat. El doble objectiu de garantir la cohesió social i territorial -que cap barri quedi en una posició marginal- és i ha de ser vist com una pota d'allò que anomenem sostenibilitat. Al cap i a la fi, potser res de nou, però el progrés social a vegades requereix recuperar vells principis, valors i pràctiques que en algun moment hem perdut pel camí.