Quan els joves que no eren beneficiaris d'alguna de les excepcions que marcava la llei estaven obligats a complir un temps, més o menys llarg, de servei militar, existien algunes maneres d'alleujar aquesta situació. Antigament es podia recórrer a la substitució mitjançant el pagament d'una quantitat estipulada a un altre xicot que, no estant-hi obligat, es prestava a ser els substitut. Això s'ho podien permetre els fills de casa bona que amb tota facilitat i sense cap esforç es desprenien d'uns diners que per a ells eren una nimietat i en canvi representaven molt pel pobre que els rebia. També era el cas de xicots que no eren pas potentats, però que quan els cridaven a quintes ja havien entrat en el mercat laboral i cobraven un bon jornal; o bé modestos treballadors per compte propi que es guanyaven bé la vida. En temps de la guerra de Cuba, un jove gironí que treballava de pintor de parets, juntament amb el seu pare que era un senzill empresari, entre el noi i la família pagaren la substitució. El substitut anà a Cuba i no en va tornar, com tants altres que varen morir en aquella guerra cruel i inútil. El que va poder pagar la substitució va salvar la vida; però a costa que un altre la perdés. L'agraciat no podia pas quedar satisfet d'aquella operació.

Uns anys més tard canviaren el sistema; però també es mantingué la possibilitat de lliurar-se del servei mitjançant el pagament d'una quantitat prefixada; però sense que constés la substitució. La cosa tampoc era massa justa. Qui tenia diners i els volia pagar continuava fent la seva vida normal. Qui no en tenia s'havia de passar uns anys, deixant la casa, la família i la feina, si ja en tenia. Eren temps en què el servei militar durava uns anys i generalment els destins eren fora de la pròpia regió, i molts en les dures terres del Marroc, sovint amb enfrontaments amb els moros o experimentant les incomoditats pròpies del clima i alguns adquirint malalties que tenien llargues o definitives repercussions. Hi havia famílies no pas adinerades, que ja amb temps anaven fent estalvis, sovint a costa de gran sacrificis i de moltes renúncies, per tal que quan arribés el moment de la quinta del fill poder-lo redimir, així es deia, del servei obligatori.

Ja superats aquells tan injustos sistemes, encara sorgiren altres procediments per complir el servei militar amb més comoditat, o millor dit, amb menys incomoditats. Un d'ells era inscriure's com a voluntari, abans de què fos cridada la seva lleva. En aquest cas la durada de permanència era més llarga que si s'incorporava quan li toqués. Però l'avantatge consistia en poder triar cos i plaça. En el cas de Girona, on hi havia un regiment d'infanteria i un altre d'artilleria, el voluntari que havia optat per quedar-se a la ciutat podia incorporar-se al regiment que prèviament hauria escollit. Molts dels que escollien aquest darrer sistema es refiaven que dintre el regiment escollit tindrien algun oficial conegut directament o indirecta. Això en una ciutat petita com era la nostra no era pas difícil. Especialment abans de què existissin els pavellons militars i els oficials i les seves famílies vivien en cases de veïns, com els restants professionals. La bona relació amb un oficial podia influir amb l'obtenció d'un destí que facilités una certa comoditat en el compliment de les obligacions, poder tenir hores lliures per continuar, encara que amb certes restriccions, la feina civil, i en alguns casos fins i tot poder pernoctar en el propi domicili. D'aquesta manera alguns xicots passaren més lleugerament aquest període que per molts altres resultava una dura càrrega. Hi havia qui ho passà molt bé com a assistent, com a carter del regiment, com a xofer, en un temps que molt pocs sabien conduir; o com escrivent, en una època que encara existien molts analfabets i no eren molts els joves amb preparació per treballar en una oficina.

També en el sorteig es podia sortir afavorit si tocava ser excedent de cupo. Això passava quan el contingent de joves d'aquella lleva era més nombrós que les places que s'havien de cobrir. Els agraciats en el sorteig quedaven lliures del servei.

En els anys anteriors a la nostra guerra es podia optar a soldat de quota. Com en alguns dels casos esmentats anteriorment, també era a base de pagar una quantitat, que per aquells primers anys trenta era d'unes cinc mil pessetes. Alguns d'aquests soldats de quota s'incorporaven tenint alguns coneixements teòrics i pràctics que es podien adquirir en cursos organitzats per acadèmies privades. A Girona existiren unes acadèmies regentades per militars en la reserva. Fins i tot podem trobar en diaris d'aquella època anuncis de les tals acadèmies, que oferien els seus serveis. El soldat de quota podia triar cos i plaça. Si la seva família tenia el domicili a la ciutat, el noi podia menjar i dormir a casa, i anar a la caserna com qui va a unes hores determinades al seu lloc de treball. Si era de comarques seguia el mateix règim, i en lloc de viure a la casa pròpia es buscava una dispesa. Els mitjans de comunicació no eren còmodes per desplaçar-se diàriament al domicili, si no és que es tractés d'un poble molt proper, o en el cas més excepcional de disposar de cotxe propi. El soldat de quota també s'havia de pagar el vestuari, que era de llana, a diferència del que usaven els restants soldats. I es cobria amb la gorra de plat, talment com els oficials. El sistema resultava còmode, però bastant car. Entre la quota, el vestuari i l'acadèmia de formació prèvia sumaven una pila de pessetes. No totes les famílies es podien permetre aquesta opció. També el soldat de quota tenia la possibilitat de fer uns cursets de promoció a suboficial o a oficial de complement. I així es podia llicenciar, en acabar el temps reglamentari amb la graduació de sergent, brigada o alferes. I en cas d'una futura mobilització s'incorporaria amb aquest grau. Quan es produí l'aixecament militar el juliol del 1936, alguns d'aquests alferes de complement es presentaren voluntàriament. I s'incorporaren en un o altre exèrcit, segons la zona on es trobaven. Altres esperaren que mobilitzessin la seva lleva. D'una o altra manera tots es trobaren implicats a gust o per força en aquell conflagració. Durant la guerra tots els nois i homes compresos en les lleves mobilitzades s'hagueren d'incorporar, a no ser que patissin algun defecte físic o malaltia que comportés la inutilitat total. Hi hagué xicot que entre la preguerra, la guerra i la postguerra es passà sis o set anys mobilitzat.

Després de la guerra ja no es parlà més de substitució, redempció mitjançant pagament, ni de quota. Per evitar que els estudiants veiessin interromputs els seus estudis hi havia la pròrroga per estudis i les Milícies Universitàries. Però això ja era una altra cosa que no eximia pas de les obligacions. Posteriorment la supressió del servei obligatori ha representat un gran avantatge per els joves que s'han vist lliures d'aquella interrupció de les seves activitats habituals.