Després d'anys reclamant-ho des de tots els sectors i de polítics de tots els partits esforçant-se per aconseguir-ho, hores d'ara sembla ja irreversible el traspàs de l'aeroport de Girona. Com en totes les gestes històriques, cadascú es voldrà atribuir la glòria, però s'imposa ser honestos i reconèixer que el mèrit es reparteix entre tots els que han treballat per aconseguir-ho, destacant en aquesta tasca el Govern català, el seu homònim espanyol, Aena i fins i tot Ryanair. Sumar esforços mai és senzill entre agents tan heterogenis, però avui es pot afirmar allò de "missió acomplerta": l'aeroport camina indefectiblement cap el seu traspàs.
Tots sabem que la vida no és eterna, i malgrat això un traspàs sempre és dolorós, encara que no sigui la primera vegada, ni l'última malauradament, que a algú se li esfuma -si bé no sempre cap a Barcelona- la bona salut de què semblava gaudir. Un aeroport, a més, és molt més procliu a aquestes vel·leïtats de la salut, ja que la més mínima malaltia el converteix en malalt terminal.
Desconec si hi ha un més enllà per als aeroports que ens consoli de tan terrible pèrdua, però si és així segur que han de tenir més fàcil que els altres mortals arribar al cel.
Que s'estalviïn les ploraneres les seves artificials escenes de dolor quan arribi l'hora de l'adéu definitiu, del darrer viatge per dir-ho en paraules machadianes que semblarien escrites per a l'ocasió si tal viatge fos low cost. Corrin els que havien comprat un bitllet de vol a bescanviar-lo per un recordatori funerari amb un vers cursi de Martí i Pol o un fragment de La vall del riu vermell, a escollir. Sonin els rèquiems per megafonia, anunciats pel previ i preceptiu ding-dong.
A punt d'assolir un traspàs que no semblava factible, una lliçó n'hem d'extreure per a la vida: quan tothom rema en la mateixa direcció, cap objetiu no és inabastable. Descansi en pau. Pols eren aquells camps de Vilobí, i en pols es convertiran.
