la situació financera en què es troba el nou Govern de la Generalitat l'obliga a fer retallades en els pressupostos dels diferents departaments i també en un de tan sensible com és el d'ensenyament, la qual cosa vol dir menys diners per al curs següent. La consellera corresponent també ha fet pública la decisió de deixar per a més endavant les inversions que es puguin considerar imprescindibles per millorar les funcions que exerceixen els centres. En la nostra societat tothom està d'acord que l'ensenyament, a tots els nivells, és bàsic i que és bo gastar tots els diners que siguin necessaris per millorar l'educació de la mainada; naturalment, sempre que ens ho puguem permetre. Això és el que s'ha fet en els darrers anys i, en termes generals, es pot dir que les coses han millorat substancialment en comparació amb el que passava temps enrere. L'escola que em va tocar d'anar quan jo era petit era molt inferior a la que han pogut gaudir els meus fills. Malgrat aquest progrés innegable, l'ensenyament a casa nostra té uns problemes greus i, a voltes, molt greus que afecten els mestres, alumnes i les seves famílies. Les dificultats van més enllà de la possible manca de recursos que pugui tenir el nostre sistema educatiu i també d'una ?ineficient burocratització que imposa l'Administració pública. Els problemes són molts i, per això, avui només en tractaré alguns.
En general, exigim dels mestres i de l'ensenyament en general el que no ens poden donar. I això és així perquè hi ha un distanciament molt gran i creixent entre la realitat social i el que succeeix a l'interior de les aules. Estem situats en una societat que viu una dinàmica de canvi molt intensa en tot allò que fa referència a les tecnologies i a les formes de produir i reproduir la cultura; en canvi, hi ha aspectes d'aquesta societat que no poden mudar, d'un dia per l'altre, els seus funcionaments. I això és precisament el que està passant en l'àmbit de l'ensenyament, el qual és necessàriament conservador.
L'educació de les noves generacions està ara, como sempre ha estat, a mans del conjunt de la societat. De primer hi ha les famílies, després els mitjans de comunicació, finalment, els valors i les exigències que funcionen a la societat civil. Es tracta, doncs, d'una estructura de vida plena de normes; algunes són explícites però n'hi ha una munió que no en són, però que condicionen igualment les conductes, sense que els individus afectats en siguin massa conscients. La majoria de les famílies, per raons múltiples que ara no podem analitzar, són cada vegada més permissives amb els seus fills. D'altra banda, els mitjans de comunicació, la xarxa, amb les possibilitats que ofereix de jocs, contactes i informacions, proporcionen als nens i als joves la impressió d'un món sense normes, dins del qual, tothom, a cada moment, pot fer tot allò que li vingui de gust. Però aquesta és una visió que no respon en absolut a la realitat. La nostra societat està tan regulada per modes definits de conducta com ho podien estar les anteriors; el que passa és que les tals normes no es veuen a primera vista, no les veuen els nens i tampoc els adolescents, però les hauran d'anar descobrint, d'una manera penible quan es vagin fent més grans.
El problema comença quan portem a l'escola uns infants que fins aquell moment han viscut en un món exterior artificial que semblava desarreglat. Llavors es troben immersos en un ambient que no s'assembla gens al de casa seva, ni al que els ofereix la cultura que els arriba massivament a casa i al carrer. De forma natural, als centres d'ensenyament tot ha d'estar regulat d'una forma precisa. L'aprenentatge demana ordre, organització de funcionament, alhora que exigeix atenció i esforç de cara a les distintes disciplines que s'han de cursar, perquè la cultura, tant la científica com la humanista, està basada en informacions i valors seculars que és imprescindible de memoritzar. Per tant, hi ha un divorci molt gran, diria que creixent, entre el món exterior i el que hauria de succeir als centres d'ensenyament; i empro aquesta forma verbal perquè moltes vegades els mestres es veuen impotents a l'hora de fer la seva funció i relaxen l'exigència que hauria de presidir la seva tasca quotidiana.
Una de les condicions inexcusables per a la bona educació de les generacions joves és que hi hagi un acord entre l'escola i la família. Que els mestres i els pares, en els aspectes que són bàsics, vagin pel mateix camí. Doncs bé, crec que és evident que això no passa sempre, més ben dit, jo afirmaria que, en molts casos, passa tot el contrari. Cal tenir en compte que, per molt que hagin canviat les coses en el nostre món, els mestres continuen essent, d'una certa manera, la continuació dels pares. Les contradiccions entre uns i altres afecten molt negativament la necessària socialització dels nens i dels adolescents.
Pares, mestres i jo afegiria pedagogs, han de tenir clar que per aprendre s'ha de fer un esforç i que interioritzar les diferents disciplines que hi ha en els plans d'estudis no és divertit. Els alumnes han de fer un esforç perquè aquest esforç els servirà per aprendre les lliçons i els proporcionarà un entrenament que els serà molt útil quan hagin d'introduir-se en el món dels adults. Que tot això passi d'una manera mínimament eficaç és cada vegada més difícil, car el paper educador que fan les indústries culturals és progressivament més important, i això provoca que la distància que hi entre la cultura que s'ha d'ensenyar a l'escola i la que funciona al carrer no pari d'augmentar. A més, encara hi ha un agreujant de la situació. Els films, els telefilms, els jocs, els amics, eduquen, però ho fan d'una manera que podríem qualificar en termes generals de lúdica, mentre que en les disciplines escolars no ho és, ni, segons el meu entendre, no ho ha de ser.
Si ens preguntem com es pot solucionar tot aquest conjunt de problemes, ens veiem obligats a admetre que no sabem com. La societat no canviarà per tal de fer més fàcil l'ensenyament, sinó que seguirà el seu camí sense tenir en compte les conseqüències que provoquen les transformacions. Llavors, sembla que és l'ensenyament el que ha d'adaptar-se contínuament a les noves realitats socials. Però una tal adaptació té un perill i és que l'educació es desnaturalitzi. Probablement, un camí intermedi entre l'adaptació radical al canvi i el no fer res, fora el d'intentar tornar a donar vigència a alguns valors que s'han erosionat amb el pas del temps, però que continuen essent necessaris. Caldria restituir el prestigi perdut als mestres i els ensenyants en general. Els alumnes per aprendre han de confiar en els seus ensenyants i no només a causa del seu saber, sinó també pel prestigi que els hauria d'atorgar la societat. Després, fora molt útil que els joves sabessin conduir-se disciplinadament quan cal. No es tracta de repetir l'autoritarisme d'altres èpoques, sinó de restaurar les actituds necessàries per tal de convertir les noves generacions en ciutadans responsables.
