Ala pregunta "Com veuen els valencians, els catalans?", el cantant Raimon responia el següent a la revista El Temps: "No els veuen (...). És clar que hi ha segments culturals i empresarials sensibles al País Valencià, però la majoria de la societat catalana hi viu d'esquena".

Catalunya hi ha mirat, fa poc, per un fet incomprensible i lamentable: el tancament de les emissions de TV3. Ara bé, d'episodis, també n'hi ha d'un altre signe. Heus ací tres exemples recents que ens serveixen per visualitzar que el País Valencià és un poble dinàmic i viu, on s'impulsen i es duen a terme incomptables iniciatives encaminades a vertebrar-lo i a oxigenar-ne la llengua i la personalitat pròpies.

Fa poques setmanes es va presentar el llibre Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada, de l'alcudienc Santi Vallés. Es tracta d'un estudi que analitza i situa en perspectiva la publicació Acció Valenciana, òrgan d'expressió d'Acció Cultural Valenciana i una de les manifestacions més agosarades del redreçament identitari valencià. Des del 10 de febrer és a la venda un nou disc de Raimon. Es titula Rellotge d'emocions. El cantant de Xàtiva hi presenta una desena de cançons inèdites, plenes de reivindicació, tendresa i vitalitat, que conformen un repàs per la seva vida. Dissabte passat va tenir lloc Tirant de Cançó, una iniciativa -ben esperada i exitosa- que va activar concerts en la nostra llengua, conduïts per vint grups musicals, a setze ciutats d'arreu dels Països Catalans.

Són tres exemples dels molts que podríem esmentar. En aquest sentit, és digna d'admiració la tasca ingent d'Acció Cultural del País Valencià i d'Escola Valenciana; d'una xarxa immensa de casals, centres culturals i societats; de grups artístics, editorials i literaris... Al seu darrere hi ha milers de persones que fan una feina extraordinària. Tot això no pot passar-nos desapercebut perquè no ens és aliè ni distant.

La relació entre els dos països no és, tan sols, de veïnatge. Compartim un patrimoni comú extraordinari, dintre del qual hi ha la mateixa llengua, i, també, un munt d'afinitats i interessos. Les coses que ens uneixen i ens agermanen són moltes, i llur pervivència depèn, en bona part, del nivell de col·laboració i de complicitat que tots plegats siguem capaços d'assolir. No podem viure, els uns dels altres, d'esquenes.

Volem acabar l'escrit amb un record ple d'agraïment per a Josep Iborra, filòsof i assagista alacantí, recentment desaparegut.