M'agradava molt jugar a futbol però no en sabia gaire i quan l'entrenador dels juvenils, en Paco, no tenia més remei em treia al camp. Jo era el reserva del reserva i si no hi havia ningú més sortia al camp a fer el préssec i m'escridassava sempre perquè deia que jo no hi entenia gens i no hi posava prou interès; cosa del tot incerta, voluntat tota, tanmateix no remenava suficientment bé la pilota amb els peus com m'hauria m'agradat i no els tenia ensinistrats a xutar amb bona punteria, malgrat això una vegada vaig marcar un gol per error que no va merèixer cap felicitació. En canvi els meus dos germans sí que van ser uns bons futbolistes i jugaren amb el primer equip, jo no vaig passar dels juvenils i sols vaig sortir al camp en comptades ocasions.

De petit al meu poble, Arbúcies, no hi havia camp de futbol, jugàvem al pati de l'escola i anàvem molt amb compte perquè hi havia uns grans plàtans al mig del terreny. L'afició era tan enorme entre els petits i els adolescents que va provocar que finalment es fes un camp de futbol sense arbres i amb les línies marcades i dues porteries. Tot el poble es va alegrar que els diumenges a la tarda ens poguéssim trobar en el petit estadi i per ser més importants van contractar jugadors de fora. Un president del club, el senyor Arimany, cada cop que ens reunia deia emulant en J.F.Kennedy: "No pregunteu què pot fer el club per vosaltres, sinó el que podeu fer vosaltres pel club". La meva vida com a futbolista va ser curta, sense pena ni glòria i mentre altres juvenils van passar al primer equip, jo a jugar a la butifarra i el dominó.

Primera imatge: el nen Josep Guardiola de Santpedor ingressa a la Masia, una factoria de bons futbolistes, bojament enamorat del futbol i allà hi creix amb la convicció que aprendrà coneixements que li permetran jugar amb el primer equip. Ja jugador es rumorejava que en sabia tant de futbol que a la mitja part al vestuari eclipsava al mateix Cruyff, entrenador que va donar grans victòries al club.

2.- En Pep acostumava a parar el joc, l'alentia i es posava a reflexionar i algun cop, sobtadament, en Raúl González, ex del Madrid, més viu que una mustela, li entrava pel darrere, li agafava la pilota i s'activava el joc abans que ell hagués conclòs quin era el millor llenguatge poètic, la millor pinzellada per fer una estilitzada passada. Aquella parsimònia em seduïa, imprimia solemnitat i elegància al futbol, a més ja se li endevinava una ferma disposició per a la vida contemplativa que amb el pas dels anys el convertirien en un pensador, un filòsof, com va dir el suec Ibrahimovic, en un intent infructuós de blasmar-lo, quan nosaltres sabem bé que ser un filòsof no és mai un insult sinó un elogi i que és el millor ingredient per esdevenir el millor entrenador del món, ja que en Pep materialitza l'abstracció en una concreció esportiva admirable.

3.- Quan Samuel Eto'o jugava en el Barça, una vegada, després de marcar un gol, va atansar-se a Guardiola i li va donar un cop tractant-lo com un company d'equip, no com un respectable entrenador; una conxorxa inapropiada que li va sentar malament, en Pep li va clavar un cop d'ull sever tot dient-li amb la mirada: "Nen, tu no entens res". A l'any seguent Eto'o era acomiadat i ara juga a l'Inter de Milà.

El Barça actual està format per geòmetres, que tiren línies amb una precisió científica i pictòrica, però de cop es dinamitza i tot el camp és moviment, com un concert en el punt més àlgid de la sonoritat musical. Van lents quan convé, entretenen el joc fins desesperar el contrari, àvid de pilota, i inesperadament quan el tenen ben fregit en una salsa que va fen xup-xup, esclaten i marquen el gol. No és futbol, és geometria poètica, un ballet selecte del Bolshoi. En Pep és un grec, un pensador socràtic, ja que la humilitat que demostra en proclamar que els èxits corresponen als jugadors que entrena i seus, els fracassos, és atípica en un esport de fanfarrons i cridaners. La majoria d'entrenadors són uns pinxos amb un ego tan inflat que només s'ocupen d'ells.

(Sempre he pensat que és una odiosa injustícia que es paguin tants diners per uns que saben moure bé les cames i tan poc als que es dediquen a pensar i inventar productes per allargar la vida o fan obres d'art per fer-la més confortable tenint com a fi el bé de la humanitat. Aquesta admiració pel futbol no l'entenc gaire bé. En Cruyff afirmava equivocadament que la passió pel futbol és perquè aquest esport dignifica la part més modesta del cos humà: els peus; si això fos veritat el mateix podríem dir dels atletes en general. No sabria dir gaire bé què conté el futbol -tot és reductible a mera competititivitat?- que desperti tant entusiame i provoqui que la gent es baralli fins a trencar-se la cara).

En Pep està batent amb una maquinària perfecta tots els rècords dels millors clubs. La setmana passada va renovar un any més com a entrenador del Barça, fins i tot això ho fa bé, perquè així cada any els periodistes esportius estan distrets i els regala un titular de portada després d'allargar una temporada més pel club que ell més estima.