Quan el professor J. M. Valverde va començar a escriure periodisme, ja era una reconeguda autoritat cultural i va dir una valuosa aportació, com un signe clar que era feliç en la nova faceta: "Els articles periòdics són tubs d'assaig on s'experimenta l'equilibri entre llibertat i necessitat de forma, entre art i propòsit comunicatiu". Un altre insigne mestre, J. M. Espinàs, quan parla de l'art d'escriure, ell no es diu articulista sinó "escriptor de diaris". Ens hi podríem perdre si ens poséssim a ressaltar gèneres classificadors de la paraula escrita, que si un determinat text escollit és literatura periodística o un altre és periodisme literari. L'essencial és el favor, la guspira, de la comunicació.

Narcís-Jordi Aragó és escriptor i periodista -és així com es presenten les seves credencials- i sap fer la fosa d'ambdós gèneres literaris, el de l'efímer paper de diari, i el del paper de volum relligat,destinat a la llarga durada, remuntant destriaments i guanyant mèrits al valor de la comunicació total, que traspassa la discutible "frontera" entre el periodisme i la literatura.

Acaba de sortir el seu llibre Retrats a mitja tinta, un recull d'articles periodístics que, en el seu dia, apareixien a diversos mitjans de comunicació com pedra sobre pedra amb carismàtic destí a construcció relligada. Heus aquí el llibre. Nascudes, cadascuna de les pàgines, com a articles d'un dia i prou, ara es retroben juntes en volum de 290 pàgines. Són retrats de personatges, pobles, històries, fets, anècdotes i categories, realitats i somnis que s'han unit a la crònica d'aquestes terres en un sediment de diverses generacions. El llibre aflora informació que a vegades semblaria privilegiada, transmesa ara i aquí per un excel·lent observador de la vida gironina. Resulta un paisatge humà la desfilada que presenta el llibre amb noms propis de protagonistes destacats o figurants més discrets, a una passarel·la amb decorat de fons conegut i entranyable. Poques figures essencials s'hauran quedat al tinter.

L'autor ha fet un agrupament en quatre apartats que són els àmbits on es movien els personatges dels retrats: lletres, arts, civisme i proximitats. El conjunt expressa i testimonia el successiu creixement social i humanístic de viles i ciutats, institucions i associacions, és a dir l'augment del nostre pes específic com a poble que avança. És el pòsit de la Girona profunda. Narcís-Jordi Aragó, en l'ús d'aquella mateixa llibertat que deia Valverde, es marca el territori on exercir-la i és l'amplitud de les terres gironines en tot el seu espai i en tot el seu temps. I sent la necessitat de donar-hi forma, que queda força determinada per aquests moments: una presentació del personatge a la mesura de la seva popularitat, el rastre que va deixar del seu pas per algun tros d'aquestes comarques, i el que podríem dir-ne el coixí gironí, és a dir l'entorn geogràfic i històric, l'escenari de l'acció.

Xavier Xargay, en el pròleg, diu que s'ha entretingut a comptar els personatges que apareixen al llibre i n'ha trobat 146. Són els principals, perquè després ens trobem amb els que diríem col·laterals, que afavoreixen la posta en escena, en el repartiment de papers, i d'aquests secundaris a l'índex onomàstic se'n troben 480. Tot un tapís de passat i present, noms grats i d'altres no tant, èpoques prometedores i d'altres gens, entrellaçat com la vida mateixa. És la justificació del títol del llibre: mitja tinta, to intermediari entre el clar i l'obscur, entre la llum i l'ombra.

La lectura del llibre fa retrobar aquell equilibri entre l'art d'escriure i el propòsit del servei que és la comunicació, a què ens té ben acostumats el seu autor.