Els gurmets tenen pàtria? Parlo dels periodistes, "comunicadors" radiofònics o televisius, escriptors, cuiners, etc... Quina és la pàtria de Ferran Adrià, o de la Carme Ruscalleda? Quina era la d'en Santi Santamaria? O la de Joan Roca? Podem dir que, en general, ho tenen prou clar, afortundament i no em dieu el món, com diuen els babaus "cosmopolites". Si ens circumscrivim al nostre espai nacional, ens sorprèn la manca de sensibilitat nacional (s'entén que catalana), per dir-ho suaument, d'aquest sector. O, simplement, de manca de comptetència lingüistica sobretot en els cas dels comunicadors radiotelevisius. Només cal escoltar Catalunya Ràdio!
El llenguatge no és innocent: fins i tot tractant-se d'una cosa tan aparentment innòcua com la cuina -per a alguns, gairebé un mel.liflu apartat de la jardineria i altres treballs domèstics-, malgrat el tabú generalitzat de no expressar-hi ideologia o idees polítiques, aquests elements hi són. Ens adonem que, sota la suposada neutralitat, hi ha una ideologia determinada, no pas separada de la ideologia dominant de caire nacionalista estatal, "ambiental", com diu Joan Francesc Mira-o, com diuen els anglosaxons, el nacionalisme "banal" i, per tant, que pot passar com a desapercebuda-. I gens innocent i no gens pacífica té la força coercitiva de l'Estat: i si aquest Estat es diu Espanya, preparem-nos! Catalunya, com a tal no té dret a existir. És la coartada dels autoanomenats "no nacionalistes" o, simplement dels que podríem anomenar "a-catalans".
Així doncs, el discurs mediàtic i acadèmic dominant sobre la cuina catalana, que tant si cultiva un regionalisme "catalunyer" -perfectament integrable en el discurs estatalista, i que és un discurs denunciat pel mateix Josep Pla- com si practica un discurs més agressivament espanyolista, no deixa de proposar-nos sempre un mateix missatge adreçat a situar la cuina nacional dins una cuina "nacional" espanyola -com una parcel.la regional-.
L'espanyolització de la cuina catalana, justament, es pot valdre tant del regionalisme hiperlocalista suposadament catalanista -el que anomeno "estètica Pastallé", allò de creure's el melic del món, que com el pa amb tomàquet no hi ha res, etc...-.
Una altra estratègia que s'ha revelat molt útil és la de potenciar el concepte de "dieta mediterrània", oposat al de cuina catalana, i, gros pecat, els Països catalans -o si voleu, els països de l'arc mediterrani, per ser menys explícits i dir el mateix-. Que no tenen res a veure amb aquest nom sinistre de "llevant", que situa el País Valencià dins Múrcia... a més de ser un contrasentit geogràfic, des del punt de vista català, si no és que tenim la brúixola espatllada!
