Dies enrere, el secretari d'Estat d'Economia, José Manuel Campa, intentava insuflar ànims amb un suggeriment impropi d'un tècnic tan brillant: les famílies s'han passat de frenada en l'estalvi i han de consumir més, per impulsar el creixement.
Rere aquest missatge subjau la idea que aquells que poden consumir haurien de perdre la por i "recuperar la confiança", la qual cosa elevaria el consum. Però s'oblida que els efectes d'una crisi financera, traslladats a l'economia real, són tan devastadors que no poden assimilar-se a crisis de demanda de 18 mesos de durada.
No hi pot haver confiança quan un col·lectiu intocable durant dècades (el funcionariat) rep retallades salarials (amb l'impacte que suposa, "per si de cas n'hi ha més"); quan l'atur ha arribat al 20% i allà seguirà; quan els bancs, endeutats, usen el passiu per tapar forats i, les caixes, impulsores del crac immobiliari, estan en fase de descomposició, perdó, bancarització (sense FROB ni finançament a la carta del BCE, estarien trencades); quan els governs anuncien retallades en matèria sanitària, de pensions o educativa i, sobretot, no es pot demanar a un país que consumeixi si el deute brut total, públic i privat ¡ha augmentat!, tres anys després d'iniciada la crisi (del 355% al 399% del PIB).
No, no cal consumir i rebaixar la nostra taxa d'estalvi (sense el pagament de deutes, l'estalvi net ja és negatiu). El que hauria de fer-se és procedir a la neteja de balanços de les nostres entitats financeres (reconeixent pèrdues reals dels actius immobiliaris), com a primer pas per sortir de la crisi. Però fa la impressió que, com no ho imposi la senyora Merkel, el muntatge caixístico/autonomista/immobiliari intentarà resistirÉ encara que ens porti a l'estancament durant anys.
