Els nostres amics àrabs

 
Els nostres amics àrabs
Els nostres amics àrabs  

"S'han comparat les revoltes actuals amb la caiguda del mur de Berlín, que va tornar la llibertat
a tants països, o amb les que
van tenir lloc a Europa el 1848"

JORGE DEZCALLAR Molt es parla aquests dies sobre les revoltes prenyades d'esperança en les quals els ciutadans d'una sèrie de països àrabs reclamen més llibertat i es juguen la vida en l'embat. És fàcil descriure el que passa però no ho és tant desentranyar les arrels últimes del fenomen. Preguntes com per què passa això, per què passa ara i no abans o després, si es limitarà només al món àrab o arribarà també a països en altres latituds i cultures no tenen resposta fàcil.
Cal acceptar amb humilitat que les actuals revoltes han atrapat a tothom per sorpresa, començant pels propis governs, serveis d'intel·ligència, analistes polítics, diplomàtics i periodistes. Ningú sospitava el que ens venia a sobre quan el tunisià Bouazizi es va immolar després de perdre el seu lloc de venda al mercat. Aquesta sorpresa explica els dubtes inicials de la nostra resposta, sense que el temps transcorregut ens hagi decidit encara a donar als nous règims l'ajuda franca i generosa que necessiten per assentar-se sense esperar que s'aclareixin tots els dubtes que encara existeixen i que són legítims.
Ha quedat demostrat que no hi ha incompatibilitat entre món àrab i democràcia per més que molta gent hagi afirmat el contrari, possiblement perquè els interessava, sense que tampoc els àrabs s'esforcessin a desmentir-ho fins ara. Deslliurar-se de grills i mordasses és aspiració universal.
Les revoltes es produeixen en aquest moment perquè ara han confluït una sèrie d'elements socials, demogràfics, polítics, econòmics, de comunicació que junts les han desencadenat. Desocupació, falta de canals d'expressió, malestar social... existien des de fa molt però han produït l'esclat popular quan la crisi financera ha posat en evidència a governants corruptes que abans se suportaven en la mesura que asseguraven un cert benestar econòmic. Quan ni tan sols això van ser capaços de donar va esclatar la revolta afavorida per mitjans de comunicació -Twitter, Internet, Facebook- que escapen al control de les dictadures. El cas de Ben Ali, a Tunísia, és paradigmàtic. El més interessant és que les revoltes ocorren en països amb nivells de renda molt diferents (Bahrain i Iemen són representatius de dos extrems) i no distingeixen entre sunnites i xiïtes. Tots aspiren a règims més participatius.
Es limitarà el tsunami al món àrab? En principi sí, encara que Iran sigui persa i també tingui ciutadans descontents que es manifesten. Sembla que les protestes es constrenyen a la mitja lluna que va de l'Atlàntic al Golf Pèrsic encara que això no vulgui dir que la democràcia brilli a la resta del món. Però per ara no hi ha hagut "contagi" i no sembla que n'hi hagi d'haver, almenys a curt termini, encara que quan la bola comença a rodar és impossible saber on arribarà.
Fins ara la iniciativa l'han tingut els pobles, els joves, els estudiants, els treballadors i no els radicals islamistes. Ni a Algèria ni a Egipte -on són teòricament més forts- han tingut protagonisme destacat.
Tàctica? Potser, però és una dada objectiva, com també ho és que els militars -amb la sagnant excepció de Líbia- han retirat el seu suport als dictadors quan el preu era disparar contra el poble. Es planteja així l'interrogant de si es convertiran en parters de democràcia o -posats en la tessitura de renunciar als seus privilegis- es quedaran a meitat de camí amb l'excusa que fa falta temps, que el procés ni és fàcil ni es pot improvisar i que ni les taxes d'alfabetització o de classes mitjanes ho afavoreixen.
S'ha comparat les revoltes actuals amb la caiguda del mur de Berlín, que va tornar la llibertat a tants països o amb les que van tenir lloc a Europa el 1848, però aquelles només van produir resultats (república a França, unificació nacional a Alemanya i Itàlia) vint anys més tard amb la Comuna, Bismark i Garibaldi. Ara amb la globalització els temps s'escurcen i l'important és el procés que s'ha posat en marxa.
Hi haurà un abans i un després de 2011 en el món àrab perquè s'ha alterat radicalment el mapa geopolític de la regió on pot ser que l'Iran guanyi influència (?), es reanimi la reunificació palestina (?) i Israel perdi terreny en no poder ja mostrar-se com el baluard de la democràcia a l'Orient Mitjà, el que aconsellaria avançar-se als esdeveniments i buscar activament la pau amb els seus veïns perquè és en aquesta pau -i no en més terra o més armes- on resideix la garantia última de la seva seguretat. Altres règims àrabs haurien d'aplicar-se el vell refrany de posar les barbes a remullar després de veure com han caigut MubarakBen Alí, mentre europeus i americans hem d'avantposar sense dilacions els principis als interessos i donar suport amb mitjans eficaços a la causa de la llibertat perquè és la que ens permetrà a tots assentar el futur sobre bases sòlides.
Encara que el barril de petroli s'encareixi a curt termini i l'or es posi pels núvols.

Enllaços recomanats: Premis cinema