La vicepresidenta Ortega no en va tenir prou durant els primers dies de mandat quan va posar al mateix nivell la genètica homicida de la dictadura franquista amb la genètica d'una república democràtica, sinó que aquesta setmana ha anunciat al Parlament una remodelació del Memorial Democràtic. Més que una remodelació ha decidit perpetrar una revenja. Diu que a partir d'ara no només s'honorarà les persones perseguides pel franquisme, sinó també les perseguides per la segona república. Trobo simplement inquietant insistir a situar un règim democràtic al mateix nivell que una dictadura militar. Està per veure si el proper pas d'Ortega serà tancar el museu de l'exili de la Jonquera al·legant que en realitat ningú no va creuar la frontera.
Certament tots els assassinats són assassinats igualment injustos. I la segona República, excessivament mitificada i idealitzada, va cometre errors immensos i injustícies monumentals. Però aquí hi ha un tema de proporcionalitat que la vicepresidenta ignora voluntàriament. Aquesta proporcionalitat fa que la gestió del Memorial que va fer l'anterior Govern fos un acte de justícia històrica, amb tots els errors del món comesos pel conseller Saura perquè, en aquest país, no hem après a honorar els uns sense ofendre els altres. Els perseguits per la inacabable dictadura mai havien estat recordats i honorats. En canvi, els perseguits per la curtíssima república van ser honorats fins a la nàusea i les seves famílies àmpliament recompensades durant el franquisme. I ara també, segons sembla, per Ortega. Ser tertuliana d'Intereconomía i articulista del diari El Mundo acaba passant factura... encara que només sigui per efecte mimètic. No pot ser bo estar tan a prop dels cornetes de l'Apocalipsi.
Que ho digui clarament, la vicepresidenta, si el que realment creu és que hi ha un deute amb els militants d'aquella vella Unió Democràtica, que certament van ser perseguits per la república democràtica i també pel règim dictatorial. Molts podríem estar d'acord que cal reivindicar i honorar determinades figures d'aquella democràcia cristiana però no cal camuflar-ho darrere d'una bestiesa superlativa i sense precedents, com ho és comparar uns govern votat pel poble, amb una dictadura d'un militar homicida.
Sempre he pensat que Unió grinyola molt dins de CiU. CDC és un partit votat per gent amb sensibilitat de centresquerra i una part de centredreta. UDC, en canvi, és un partit molt de dretes. El president Pujol va saber portar-los i donar-los el protagonisme que per pes electoral els corresponia. Està per veure si el president Mas també en sabrà, abans que el seu govern es converteixi, per obra i gràcia d'Unió, en un artefacte caòtic com va ser el tripartit.
