Àngels cardona

 
Àngels cardona
Àngels cardona  

CARLES DUARTE I MONTSERRAT El dia 4 de febrer es va silenciar la veu d'una de les poetes més fecundes de la nostra literatura. Àngels Cardona, nascuda a Tarragona l'any 1923, tenia una sòlida formació filològica i va desenvolupar una incansable i brillant labor docent a universitats i instituts. Va dur a terme excel·lents estudis sobre Calderón de la Barca i, dins el segell Bruguera, va prologar nombroses edicions de clàssics com La divina comedia de Dante Alighieri, La Celestina de Fernando de Rojas, el teatre de MoratínMartín Fierro de José Hernández.
La ingent obra filològica d'Àngels Cardona no va impedir, però, que simultàniament escrivís una producció literària de primer nivell tant en català com en castellà, que impulsés i presidís el Capítol de Barcelona de l'Acadèmia Iberoamericana de Poesia, que traduís al castellà diversos llibres de poesia catalana d'altres autors i que exercís com a ànima d'una esplèndida família.
Els qui vam gaudir de la seva amistat en recordarem sempre la generositat inesgotable i l'enorme capacitat de concebre i realitzar projectes literaris i iniciatives culturals. La seva vida va quedar sotraguejada per circumstàncies tràgiques com la mort d'una filla jove o, més recentment, la del seu marit, ben presents als seus volums més elegíacs.
A la poesia d'Àngels Cardona hi sovintegen temes com els àngels (Conversaciones con los ángeles-1998-,...), l'espiritualitat o el paisatge. L'any 1995 va guanyar el Premi Vila de Martorell amb el llibre Miratge d'amor. I entre els seus poemaris més rellevants cal situar Segundo libro del Alba-1994-, L'any transfigurat-1997-, La fosca-2000- i Esgarrinxades-2005-.
Potser perquè es tracta d'un dels seus títols més impressionants, ja que hi fa un balanç vital i una evocació del seu marit traspassat, escau aturar-se singularment en aquest darrer volum. Esgarrinxades avança des de la ferida desolada a l'esperançada serenor i conté alguns dels versos més emotius i més intensos d'Àngels Cardona. Hi percebem l'enyor sagnant: "No puc ja viure, vine'm a trobar,/ dóna'm la mà i porta'm al teu prat", la nostàlgia que no renuncia mai a la proximitat: "Jo m'he quedat per fer la penitència/ tu vola per l'espai: sigues el meu mirall", però és alhora un bellíssim inventari de tendreses compartides, on alena amb força el goig viscut: "Em miraves de ple, vaig cloure les/ pestanyes. Els teus cabells i els meus/ formaren una platja daurada" o "Daria el mocador,/ brodat de batejar,/ aquell amb què tapàvem/ els onze caparrons". A les pàgines d'Esgarrinxades ens endinsem en una experiència extrema, de pèrdua i de retrobament, d'acarament amb un moment essencial i duríssim, però també hi percebem una invitació d'un gran lirisme a estimar la vida, com ho és tota l'esplèndida obra d'Àngels Cardona. Ara que ja no és entre nosaltres sinó a través dels seus llibres, retrobem-la i celebrem-la llegint-los.

Enllaços recomanats: Premis cinema