El Defensor de la Ciutadania de Girona, Ramon Llorente, s'ha cansat que a l'Ajuntament l'ignorin. Ha mostrat públicament el seu enuig -"emprenyat", en paraules seves- perquè el govern municipal no escolta les seves recomenacions. N'ha escrit 42 als representants municipals, de les quals només 18 van ser acceptades. "Aquest fet crea desànim", ha manifestat Llorente. També ha mostrat el seu desconcert perquè les queixes contra la policia local no són ateses en base al principi d'autoritat de l'agent. Arribats a aquest punt, cal preguntar-se de què serveix la figura del Defensor de la Ciutadania? Per què els creen alguns ajuntaments? Només per cobrir l'expedient i rentar-se la cara? La figura del Defensor del Poble, i càrrecs similars, es va establir per primera vegada a Suècia a principis del segle XIX i tenia com objectiu garantir els drets dels ciutadans davant d'abusos que poden cometre els poders públics. És un càrrec que han anat adoptant la majoria de països democràtics, tot i que amb diferent resultat, segons la cultura democràtica de cada zona. Malgrat que en la majoria dels casos gaudeixen d'una absoluta legitimitat, ja que acostumen a ser elegits amb consensos de govern i oposició, la seva funció és més aviat simbólica. No només a Girona. Gairebé arreu, tant en els escassos municipis que han creat aquesta figura com en l'àmbit estatal o autonòmic. En una trobada celebrada fa un mes i mig a Girona, els síndics municipals de Catalunya van reclamar més suport dels ajuntaments i que els deixin treballar amb més llibertat i sense impediments. Van arribar a dir que en alguns llocs es consideren simples "floreros". Aleshores, si no els doten de legitimitat ni de capacitat resolutòria, perquè volen els Ajuntaments un Defensor de la Ciutadania? Es tanta la desconfiança que són escassos els ciutadans que acudeixen al Defensor per plantejar un problema o una queixa. La participació ciutadana i la fiscalització pertorben el governant. I això és un dèficit democràtic.
