De les moltes coses que aquests dies llegim sobre la "primavera àrab" m'ha agradat descobrir la frase d'un dels herois d'Albert Camus: "Cada cop que un opressor agafa les armes en nom de la justícia, fa un pas més en el camp de la injustícia". Podríem dir, també, que cada cop que un ciutadà renuncia a la força fa un pas en el camp de la justícia.

Recordo que l'any 1995, TV3 va entrevistar-me amb motiu de una serie que estava produint, de nom Dies de transició. La meva aportació fou per al capítol "La lluita obrera: Història d'una vaga". Es referia a la tercera vaga general del Baix Llobregat on vaig tenir, amb altres, un paper protagonista. Vaig dir que el moviment social que protagonitzà aquelles vagues tenia més a veure amb Gandhi i Luther King que amb LeninTrotsky. I és que molts cops es relaciona lluita social amb els estereotips de la Revolució del 1917, quan allò fou un cop d'audàcia (gran cop per las seves dimensions i transcendència, això sí) mentre les nostres mobilitzacions eren fruit d'una acumulació de consciència social. Es més, no solament per les condicions materials, sinó per recuperar la dignitat perduda. La revolta no la provoca només la fam, la fam és queda en el motí: S'equivocava Stalin (1878-1953) quan prohibia a la URSS la projecció de ¡Viva Zapata! (1952) d'Elia Kazan argumentat que la consciència revolucionaria no podia ser fruit de l'amor, sinó de la fam.

I és que la revolta àrab d'aquests dies està recollint el millor de la tradició pacifista: uns joves amb moltíssima formació, però sense feina, que és el mateix que dir amb un gran passat i un negre esdevenidor, abaixen els braços no per rendir-se, sinó per desarmar l'enemic. Es recullen l'esperit de la Primavera de Praga, de la lluita pels drets civils als EUA, la independència de l'Índia; l'antiaparheid de Man?de?la; la transició espanyola; el Tianammen del 3 d'octubre de 1993; l'Hongria de 1956; l'Iran de les darreres eleccions;... Curiosament, el símbol de la Primavera de Praga de 1968, com a Tunísia, és el ?suïcidi del jove Jean Palach cremant-se el 19 de gener de 1969. Alguns acreditats autors, com Jacques Semelin (Resistence civil et totalitarisme, André Versaille éditeur) arriben a la conclusió empírica de que és més "productiva" la resistència civil que la violència civil; que són les dones i homes que s'enfronten amb les mans nues a l'opressor qui triomfen.

I és que el que està sent una victòria de la voluntat democràtica de les noves generacions, que busquen la seva modernitat àrab, és alhora, la derrota dels dictadors i de l'integrisme: Ben Laden és el gran perdedor estratègic. Sí, si hi ha un gran derrotat estratègic és Al-Qaeda. El poble àrab està escollint un altre camí: Líbia està immersa en una guerra tan civil com tribal. Al Marroc el Rei anuncia profunds canvis constitucionals. El mateix el president de Iemen, a remolc dels esdeveniments. A Bahrain, on la dinastia sunnita regna des de fa trenta-sis anys sobre una població 70% xiïta, a més de la voluntat de canvi, preocupa que, si comporta la caiguda de la monarquia, Aràbia Saudita (on, com a Kuwait, encara que tímides, ja hi ha les primeres manifestacions d'estudiants) reaccioni militarment per sostenir-la i evitar l'extensió de la rebel·lió al seu territori. I Algèria, on els estudiants, a poc a poc, també van sortint al carrer.

Qui podia pensar-ho fa dos mesos?