El llarg discurs de les tisores s'està convertint en el discurs de la por. La seva reiteració emfàtica a tots els nivells oficials sembla més una competició que una convicció. Un "ara toca dir això", per consigna o per escudar-se davant del que està caient o el que pugui venir, que una autèntica teràpia per preparar la remuntada econòmica. I els seus efectes són la desmotivació i la depressió. Devastadors.
Falta el discurs de l'al·licient, basat en uns objectius clars, concrets i possibles, que mobilitzin iniciatives, energies i recursos. Objectius d'estalvi per sanejar comptes que permetin nous projectes realistes. Objectius de captar capitals de fora -o de sota les pedres- per a aquests projectes immediats o futurs. Objectius d'exportació de béns i serveis, en forma de productes manufacturats competitius o de serveis del coneixement (tecnològics, professionals, col·laboració, etc.) o de la gran indústria del turisme, per exemple.
I falta el discurs que l'atur no s'arregla inventant llocs artificials de treball, sinó dinamitzant una economia productiva amb empreses sòlides i amb futur. L'atur no és per manca de llocs de treball, sinó per falta d'activitat econòmica que generi llocs de treball. L'ocupació virtual pot servir momentàniament de ?matalàs per als casos extrems, però és un llast per sortir de la crisi. Cal no confondre els termes
El discurs de les tisores -tant el que ha adoptat Zapatero, com també el que tenalla Artur Mas- pot ser necessari durant un temps determinat, però acaba transmetent pessimisme i contagiant el desànim a la societat. El discurs de les retallades, si no està molt ben acotat en el terreny i en el temps, es converteix en el discurs de la por paralitzant. I el que urgeix ara, més que discursos, són al·licients i actuacions dinamitzadores.
