A aquestes alçades de la crisi ja sabem que no ens en sortirem fàcilment ni en un termini raonable. A primers d'any vaig explicar que l'economia espanyola s'havia tret tot el greix i que ara responia de forma directa a qualsevol impuls positiu, creant llocs de treball quan l'economia creix en petita quantitat, i destruint-los quan disminueix. Les expectatives eren positives pel fet que sabíem que, a partir de Setmana Santa i fins arribar al mes de setembre, es podrien crear 300.000 llocs de treball. Hi havia l'esperança de veure que aquest impuls a l'economia fos capaç de mantenir més o menys el número de llocs de treball una vegada hagués passat el període estival. L'optimisme es va reforçar quan vam percebre que part del turisme del Magreb es podria desviar a Espanya.

Ai las! Les conseqüències de l'augment del preu del petroli han trinxat totes les esperances: la poca activitat econòmica creada queda neutralitzada per la compra de petroli a l'exterior. Podem veure que a partir de setembre tornarà a créixer l'atur per acabar l'any amb una xifra propera als 4,5 milions d'aturats enregistrats, continuant durant l'any 2012. Això té una conseqüència immediata per a l'any vinent: la victòria aclaparadora del PP a les eleccions espanyoles, amb les conseqüències que es deriven per a Catalunya.

La crisi del petroli ha agafat Espanya amb el pas canviat. La bombolla immobiliària ens ha deixat uns bancs tocats que no poden exercir el seu paper de financer perquè ja tenen prou feina per aguantar la seva barraca, unes infraestructures no adients a la nova crisi energètica, una formació laboral que no s'ajusta al sou dels treballadors, unes empreses descapitalitzades, una indústria en retrocés després d'anys deslocalitzant...

A cada bugada perdem un llençol, essent aquestes setmanes les pèrdues de Yamaha i Derbi per qüestions estratègiques de les seves matrius. El ritme de tancament d'empreses no és el mateix que el de l'any 2009 però no s'ha aturat del tot.

Poc a poc ens estem quedant sense marges per fer res. No hi ha pressupostos per invertir ni per impulsar de forma Keynesiana l'economia, no hi ha bancs gairebé per mantenir l'activitat corrent, les empreses no poden invertir per millorar la productivitat i els pocs guanys de l'economia marxen amb el petroli.

Davant d'aquest quadre no podem continuar com si no passés res, esperant que esvaeixi el ruixat. El cas és que no sortirem de la crisi sense fer els deures i això vol dir ajustar l'economia a la realitat econòmica i lluitar per defensar cada lloc de treball en perill de perdre's.

Les mesures d'estalvi energètic proposades pel Govern espanyol són la xocolata del lloro del problema, essent només les primeres de tota una sèrie que s'hauran d'afegir.

La meva percepció és que els empresaris hem de superar la situació sols, saltant les maneres de fer convencionals. No podem comptar amb l'Administració per gairebé res, no podem cercar finançament en el sistema bancari, no podem convèncer els grans sindicats que cal moderació salarial, les vendes no aixequen el vol i cobrar esdevé cada vegada més una proesa. Davant d'aquest panorama no és fàcil sobreviure. Aquesta setmana he vist la cara de sorpresa d'un banquer quan li hem explicat que ens havíem finançat gràcies a un particular que ha confiat en nosaltres, lluny de comissions d'estudis i altres entelèquies bancàries. Em sembla el millor camí, by-passar els bancs. En el principi de l'economia era normal que un particular (notari, metge) fes un endós d'una lletra, obtenint una rendibilitat econòmica sense intermediaris. Fa anys que els bancs han acaparat tots els instruments financers, però ara cal posar imaginació i reprendre maneres de fer que es feien en l'origen de l'economia.

La part més important que queda per fer és ajustar la riquesa dels que treballem a la del país. Espanya ha perdut un 19% de riquesa a partir de l'any 2008, però aquesta pèrdua ha estat concentrada només en els aturats i en els pressupostos de les administracions. Cal que els que treballem també ajustem els nostres costos laborals a la realitat del país, abaixant els salaris o augmentant la productivitat per possibilitar que els que no tenen feina en tinguin. El problema és que, per fer-ho, haurem de saltar-nos les centrals sindicals i pactar directament a l'interior de les empreses.

Recuperar el mercat és una tasca difícil. Només queda la solució de sortir a l'exterior, d'exportar. Per fer-ho cal invertir en qualitat i productivitat per esdevenir competitiu, cosa que es pot i s'ha de fer.

Finalment queda l'estalvi energètic. Si hem de passar d'una dependència del petroli del 48,8% del total del consum energètic fins el 35% que tenen els països veïns, cal fer un esforç més gran que no pas les mesures anunciades pel Ministeri d'Indústria. Es tracta de reduir el 29% del consum en transport, lluny del 2% o del 4% que es pretén amb les mesures actuals. Cal ser valent i proposar mesures contundents, com els carrils VAO (alta ocupació) i el peatge per entrar a les grans ciutats (com fa Londres), juntament amb millores en les xarxes de busos amb punts nodals amb el cotxe i el tren. La distància de consum respecte França i Alemanya rau en aquest punt de transport metropolità i en l'augment de preus del carburant, camí que ja es va fent a poc a poc.

El drama del nostre país és la ignorància de la classe política respecte l'economia i l'energia, amén de viure permanentment lligada a processos electorals. Les properes eleccions del mes de maig ens fan mal i les que segueixen del mes de març de 2012 també. Ambdues impedeixen prendre mesures contundents per sortir del pou. By-passem bancs i sindicats, i si també ens saltem els polítics?