El Sant Pare de Roma ha dit que el Purgatori no és un lloc que pugui ubicar-se en un espai concret, sinó que es tracta d'un foc interior. Fa tres anys, assegurà, ni que hi hagués estat, que l'infern existeix i és etern. Un lloc on anirà a parar la mala gent. Després va crear una comissió a fi que estudiàs la qüestió del Purgatori. I ha dit: No és un foc exterior a l'home, sinó interior. Una experiència en el camí que mena l'home al més enllà.
He de dir que mai no hauria pensat que el Purgatori, com l'amor, fos un foc que crema a l'interior dels homes i les dones. Sabia que ho era l'amor i que, a vegades, també l'amor pot ser un purgatori. La poesia de tots els temps s'ha servit de la imatge del foc i ha tractat de fer evident que crema el cor de l'enamorat. A vegades el crema, d'altres l'escalfa. Ausiàs Marc escriu: "D'aquell vell foc que els aimadors escalfa". I Ramon Llull: "Dos són los focs qui escalfen l'amor". També els exemples es multipliquen a l'hora d'explicar que l'amor és un foc que crema. Una cançó antiga diu: "Dins un foc abrasador / està es cosset d'en Guiem. / Si se crema, que se crem, / que se crema per amor". Un foc interior, l'amor, que crema i escalfa.
Seria interessant saber la diferència que existeix entre el foc del Purgatori i el foc que crema a l'interior dels enamorats. I d'això el Sant Pare no n'ha dit res. Sabem -ho ha escrit Jacques Le Goff a L'invention du purgatoire-, que el Purgatori fou una invenció medieval. Fins al segle XII ningú no s'havia atrevit a parlar-ne. Sorgí de la necessitat d'imaginar un espai entre el cel i l'infern: Un lloc de purgació on aniria aquella gent que no havia estat una santa, però tampoc no havia estat una mala pècora. I a aquest lloc, a diferència del cel i de l'infern, el temps seria mesurable. Vull dir que aquell que hi aniria a parar no s'hi estaria sempre. Seria, si ho miram bé, una mena d'hospici o una presó a l'interior de la qual les ànimes en pena es rehabilitarien. La possibilitat de rehabilitació dels morts dependria de les pregàries dels vius, de les indulgències guanyades, dels sufragis. Amb la invenció del Purgatori es posava en marxa una gran indústria: l'explotació dels sufragis.
Tinc el record -llavors era un infant al meu poble del Pla-, d'un home escarransit i magre, prim com un fideu i menut que representava l'obreria de les ànimes. Tenia l'aspecte macilent, la qual cosa feia pensar que ja tenia un peu a l'altra vida. Sortia de la capella amb la bacina disposat a recollir diners en acapta que servirien pel sufragi d'aquelles ànimes per a les quals ningú no tenia un parenostre. També al Purgatori hi havia pobres. D'aquell plat de llautó en sortia una ànima: la figura de fusta d'una dona pietosa, els cabells llargs, les mans ajuntades en actitud d'oració que s'alçava del foc, entre flames. Mai no he estat capaç d'oblidar-la, aquella animeta. I, qui sap? si arribà a alliberar-se del turment.
Ara, quan se'ns diu que el Purgatori no és un lloc ni un espai concret, sinó que es tracta d'un foc interior, he pensat en aquella animeta de fusta que l'home que recaptava sufragis passejava d'un extrem a l'altre de l'església. Un dia em va parlar en veu baixa, molt a prop de l'oïda. I em va dir que, si aconseguia treure-la del Purgatori, em diria a quin número tocaria la Grossa de Nadal.
